Greu crisi en la judicatura

Com si la situació política i institucional a Espanya no fos prou greu, la matuserria, la barra i la ineptitud han aconseguit generar una aguda crisi en el món de la justícia. Els whatsapps d’Ignacio Cosidó, portaveu del PP al Senat, en els quals es vantava dels beneficis per al seu partit del pacte assolit amb el PSOE per renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) són la cínica plasmació del control partidista dels òrgans de justícia. Si ja és greu que estigui assumit que PP i PSOE es reparteixin els càrrecs, admetre-ho amb aquesta franquesa no fa més que donar un cop mortal a la imparcialitat i la independència de la justícia en uns moments especialment greus al país, amb el judici del procés a prop. Plou sobre mullat, perquè dies abans s’havia filtrat el nom del nou president del CGPJ abans que es fessin públics els vocals que sobre el paper l’han d’elegir. Un disbarat vergonyós que ha obligat el magistrat escollit, Manuel Marchena, a renunciar al càrrec fins i tot abans d’haver sigut oficialment elegit. El mal a la reputació de la justícia és gravíssim.

Després de la renúncia de Marchena, el PP anuncia que no tornarà pactar amb el PSOE la renovació del CGPJ i demana un nou model d’elecció. Resulta difícil no estar-hi d’acord, però no per això el PP es pot presentar com a innocent en aquesta crisi. La crua forma amb la qual Cosidó plasma en els seus whatsapps que el partit conservador vol controlar la judicatura parla clar i català de la noció de la independència judicial del PP. La crisi permet a la formació de Pablo Casado, instal·lada en una preocupant deriva d’irresponsabilitat, trencar l’únic pacte de pes que havia assolit amb el PSOE des de la moció de censura, cosa que deixa el Govern en una situació molt precària després del rebuig dels partits nacionalistes catalans a recolzar els Pressupostos.

No renovar els vocals del CGPJ porta a una situació de bloqueig en un moment especialment delicat. Governar amb els Pressupostos renovats de Mariano Rajoy amb decrets puntuals no és la situació ideal. Entre tant càlcul i tacticisme polític, es diria que la responsabilitat s’ha extraviat en algun revolt del camí. I, mentrestant, institucions essencials de l’Estat de dret s’erosionen sense remei.