Atenció al risc de caiguda

Hi ha notícies de tot tipus, és evident. Familiars, socials, esperades i inesperades... El que ara explicaré no és una notícia socialment important. Però em sembla curiosa: tres amigues de la meva dona han tingut una caiguda en molt pocs dies. Les caigudes no són, sembla, gaire greus. Però és una curiosa coincidència i l’exposo als experts en la llei de les possibilitats. Una precisió: les dones no anaven juntes, i cada una ha caigut a casa seva.

Tinc la impressió que les caigudes involuntàries són una exclusiva dels humans. Penso que seria una raresa que caigués un gat, o un gos, simplement per estar distret. O per calcular malament les possibilitats d’un pas o d’un salt. Penso que la diferència significativa és que els humans no tenim quatre potes, quatre potes que asseguren el millor suport al cos. Si ensopeguem estem molt indefensos. El cap se’ns projecta perillosament cap endavant.

En el temps de la meva primera adolescència, quan jo sortia de casa la meva mare no em deia: “Porta’t bé”, i confiava en mi. El que em deia era això: “No caiguis”.

Ara veig al carrer homes i dones muntats en poderoses motos que circulen amb audàcia, passant d’un carril a l’altre, i accelerant si creuen que trobaran l’espai necessari per continuar avançant.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’escena podria ser simbòlica. Si es vol avançar, sovint cal admetre l’existència d’un risc. El problema és moral. Si jo decideixo exposar-me a un risc, ¿tinc dret a imposar-lo a d’altres? Si no m’equivoco, existeixen les anomenades pòlisses de risc. Pagant, es pot recuperar un contratemps econòmic. Però hi ha riscos que es presenten absolutament no previsibles ni programables. Es permeten dir que no hi ha res segur, en aquest món.

És l’arma dels grans inversors. Jo, intentant invertir en paciència, perquè de vegades em sembla que no en tinc prou.