24 maig 2020

Anar al contingut

MIRADOR

La Diada en la Diagonal de Barcelona.

RICARD CUGAT

Tenir temps i tenir pressa

Albert Sáez

Les bases independentistes tenen temps per mobilitzar-se i pressa per aconseguir els seus objectius

No disposem de dades empíriques, però hi ha prou indicadors per afirmar que una part substancial dels moviments socials sorgits durant l’última crisi estan sustentats sobre els jubilats, molts d’ells prematurs. Tant en els comuns d’Ada Colau a Barcelona com a l’Assemblea Nacional Catalana  (ANC) o en les diverses marees que recorren Espanya, abunden els activistes que ronden entre els 60 i 70 anys, en molts casos professionals qualificats amb llargs anys d’experiència com a càrrecs intermedis o directius, que viuen una jubilació activa, implicats en entitats solidàries, culturals o veïnals, polititzats en la seva joventut i pendents d’ajudar els seus fills cuidant els seus nets o pagant factures.

Avui els jubilats i les jubilades ja no es dediquen ni a mirar obres ni a fer ganxet. Tenen temps, formació i motivació. Utilitzen mitjanament les noves tecnologies, així que són capaços de participar en grups de WhatsApp des d’on es mobilitzen a qualsevol dia i a qualsevol hora. Són un indicador d’una societat més madura i més activa democràticament. També més exigent i menys conformista. Són encantadors.

Per entendre la naturalesa i el comportament de determinades plataformes fa falta, doncs, entendre els seus components. En primer lloc, cal adonar-se que la seva mobilització no és una fogonada ni està ordida per la televisió autonòmica ni per les arengues de Pablo IglesiasAda Colau o Spiriman a les xarxes socials. Són gent que han viscut l’últim alè del franquisme en el si de famílies marcades per la guerra civil, que han treballat l’indicible per sentir-se classe mitjana i que la crisi els va portar a una gran decepció que cada un orienta en una determinada direcció: el règim del 78, l’Estat espanyol o els turistes de Barcelona.

La seva és una indignació madurada i reflexiva que no serà mitigada ni per quatre decrets llei que maquillin la situació ni pel resultat d’unes eleccions. Hi són per quedar-se, i mentre la política no recuperi la confiança de la gent i la sortida de la crisi no estigui més ben repartida, aquesta tipologia es reproduirà amb noves incorporacions, cada vegada expulsats de la vida activa (és a dir, del sistema) més aviat i en pitjors condicions.

Estem, doncs, davant d’activistes perseverants que tenen tenacitat i no tenen por, ni de la repressió ni de l’escarment, perquè o ja ho han perdut tot o consideren que l’obediència i la submissió que van tenir en la transició va ser finalment una estafa posada al descobert per la crisi econòmica. I, a més, estem davant d’un tipus de persones amb un rellotge vital que els porta a tenir pressa. No són joves a l’espera del triomf de la revolució un dia o un altre ni estan disposats a invertir en el futur.

Ells ja ho van fer i han vist com se’ls esfumava la inversió en les preferents, el Castor, el 3% de Pujol o la segona residència que ara val la meitat del que van pagarTenen pressa i irradien pressa als seus referents polítics, molt intensament en el cas de l’independentisme català. Seria interessant que els que fan propostes polítiques pensessin abans en aquesta gent que en els trols de Twitter.