¿Què acabarà sent la "prioritat nacional"?

Tot pacte té costos, en termes de repartiment del poder, però també semàntics o estètics. Aznar es va empassar allò de "parlar català en la intimitat" per tenir els vots de l’avui maleït Pujol o allò del "moviment basc d’alliberament nacional" per asseure’s amb ETA. Sánchez es va posar a parlar de lawfare després d’aconseguir el vot de Puigdemont. O Illa es refereix sense complexos al "finançament singular" per mantenir el suport de Junqueras. És la vida i és la política. Em sorprèn que els que han sigut fills i pares laminin la transacció política quan no hi ha cap altra manera de sobreviure, per exemple, a les adolescències que transigint. Però el populisme sempre demana a la política un grau de puresa incompatible amb la condició humana. El PP ha aconseguit la presidència de dues comunitats autònomes que ha fet sortir del bloqueig concedint als nois de Vox que en l’assignació de determinats serveis i ajuts s’imposarà el principi de "prioritat nacional". El potatge madrileny l’ha cuinat exactament amb els mateixos condiments que l’amnistia dels independentistes, però amb els papers canviats entre les dues trinxeres. Cessió inadmissible, il·legalitat, misèria ideològica a canvi de les llenties del poder.

El populisme neix i viu en la irrealitat

Si baixem als fets, ara com ara tenim tres textos en què apareix allò de la "prioritat nacional". Els respectius acords a Extremadura i l’Aragó sense validesa jurídica i la moció que va presentar Vox al Congrés i que el PP es va negar a votar perquè no portava l’afegitó de "dins de la legislació vigent". I dues interpretacions contradictòries: els de Feijóo, que entenen el concepte com el del veïnat o arrelament, i els d’Abascal, que aquests dies es passegen per les àgores del progressisme que l’exhibeixen com a "primer, els espanyols", reinterpretació a cavall de Le Pen i Trump. Aquesta és la situació. Si ens desvinculem de la passió partidista, la realitat és que moltes de les propostes dels populismes no presenten principalment problemes ideològics o morals, encara que també, sinó d’aplicació pràctica. ¿Com pensa Vox que podria identificar els nacionals si no fos pel padró sense que ens expulsin de la UE? ¿Amb un certificat de consanguinitat? ¿Volen treure les exempcions fiscals als magnats veneçolans que els financen a Madrid? El que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible. Els Estats Units no han estat 40 anys sense atacar l’Iran per falta de coratge, com diu Trump, sinó perquè, com s’ha demostrat, era i és una mala idea impossible de dur a terme amb èxit. Sostenir que els jutges espanyols s’autoimmolaran reconeixent el lawfare com pretenia Junts és una molt mala idea. I quan la realitat s’imposa, les victòries semàntiques transmuten en derrotes polítiques. Així que d’aquí no res ens podem trobar amb Abascal exhibint el seu cabreig com fa cada setmana Miriam Nogueras, no sabrem mai si amb Sánchez o amb ella mateixa.

Abascal, amb l’Església hem topat

Santiago Abascal vol ser un alumne tan aplicat de Trump que ara també confronta amb l’Església catòlica, i els bisbes han decidit tornar-li el cop precisament arran de la ximpleria de la "prioritat nacional". Com el MAGA, Vox es comporta com una secta i manté unit el ramat convertint tota crítica en un atac del llop woke. Però la veritat és que al populisme de dretes se li acumulen els enemics. Juntament amb els bisbes, hem assistit aquesta setmana a un rosari d’empresaris, des del president de l’empresa familiar fins al de la Cambra de Comerç de Barcelona, defensant la necessitat de la regularització en marxa fins i tot si la promou Pedro Sánchez.

Notícies relacionades

Jordi Sánchez : "Vaig pretendre imitar Umberto Tozzi i Depeche Mode, i va rutllar"

Michael Jackson, més blanc que mai

Una paraula, dues interpretacions

Per molt que els portaveus s’hi esforcin no hi ha res nou en els últims pactes entre el PP i Vox més enllà de la semàntica. Al final, com va dir Tony Blair, després dels acords amb l’IRA, un bon pacte és quan les dues parts accepten una mateixa paraula que interpreten de manera diferent. Estem, doncs, en la gènesi d’una gran enrabiada quan Vox descobreixi que la realitat s’imposa fins i tot al bipartidisme i a la dreta covarda. Castella i Lleó, la inflació trumpista, Orbán... Les coses pinten malament i el que ve és pitjor: Andalusia, eleccions de mig mandat als Estats Units...