El difícil diàleg polític a Catalunya

Espai per al Diàleg es va batejar la cimera de partits convocada divendres pel president Quim Torra, i això, el diàleg, és justament el més destacat de la reunió, malgrat que va néixer ja debilitada per la criticable absència de Ciutadans (guanyador de les últimes eleccions i principal partit de l’oposició), el PP i la CUP.  Els quatre partits —Junts per Catalunya, ERC, el PSC i Catalunya en Comú-Podem— que van assistir amb el Govern a la cimera convocada per Torra a instàncies del Parlament van fer poc més que constatar les seves diferències. Van trobar un mínim espai de consens que inclou la necessitat del diàleg polític (la principal decisió és que la cimera es repetirà), elrespecte institucional, la denúncia a qualsevol acte de violència i intimidació i el reconeixement de la situació d’excepcionalitat  de la situació política de Catalunya.

Catalunya viu una greu i complexa crisi política, amb posicions molt polaritzades, si no obertament contradictòries, i amb una enorme influència del procés judicial en marxa contra els líders polítics i socials del procés.L’intens diàleg entre totes les parts és la condició prèvia indispensable per treballar en una sortida al conflicte. Això sí, el diàleg per si mateix no pot ser un objectiu, sinó una eina. En aquest sentit, aquesta primera cimera deixa unes conseqüències decebedores: les actituds estan molt allunyades, tant com la distància —abisme, en realitat— que separa el nou Estatut del qual parla el PSCnou Estatut de la unilateralitat a què l’independentisme, amb més o menys entusiasme, no està disposat a renunciar i el Pacte de Claredat a l’estil el Quebec que propugnen els comuns.

La cimera va deixar clar, en tot cas, que qualsevol diàleg a Catalunya compta ara amb dos objectius insalvables: el procés judicial que pertorba la situació políticaprocés judicial  i el dret a l’autodeterminació de Catalunya com a autèntic nus gordià de la crisi. Amb la seva sortida quebequesa, els comuns reconeixen aquest dret, però no així el PSC, per no parlar dels absents Cs i el PP. Hi ha, per tant, moltes coses a parlar, i escassos motius d’optimisme. Però almenys ERC, JxCat, el PSC i Catalunya en Comú-Podem s’asseuen a debatre; els grups que van decidir no acudir es posicionen amb la seva absència com a part del problema i no de la solució. Un diàleg de mínims és millor que el silenci.