22 set 2020

Anar al contingut

Editorial

El difícil diàleg polític a Catalunya

La negociació per si mateixa no pot ser considerada com un objectiu, sinó com una eina per buscar una sortida al conflicte

El difícil diàleg polític a Catalunya

Espai per al Diàleg es va batejar la cimera de partits convocada divendres pel president Quim Torra, i això, el diàleg, és justament el més destacat de la reunió, malgrat que va néixer ja debilitada per la criticable absència de Ciutadans (guanyador de les últimes eleccions i principal partit de l’oposició), el PP i la CUP.  Els quatre partits Junts per CatalunyaERC, el PSC i Catalunya en Comú-Podem que van assistir amb el Govern a la cimera convocada per Torra a instàncies del Parlament van fer poc més que constatar les seves diferències. Van trobar un mínim espai de consens que inclou la necessitat del diàleg polític (la principal decisió és que la cimera es repetirà), el respecte institucional, la denúncia a qualsevol acte de violència i intimidació i el reconeixement de la situació d’excepcionalitat  de la situació política de Catalunya.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Catalunya viu una greu i complexa crisi política, amb posicions molt polaritzades, si no obertament contradictòries, i amb una enorme influència del procés judicial en marxa contra els líders polítics i socials del procés. L’intens diàleg entre totes les parts és la condició prèvia indispensable per treballar en una sortida al conflicte. Això sí, el diàleg per si mateix no pot ser un objectiu, sinó una eina. En aquest sentit, aquesta primera cimera deixa unes conseqüències decebedores: les actituds estan molt allunyades, tant com la distància —abisme, en realitat— que separa el nou Estatut del qual parla el PSC de la unilateralitat a què l’independentisme, amb més o menys entusiasme, no està disposat a renunciar i el Pacte de Claredat a l’estil el Quebec que propugnen els comuns.

La cimera va deixar clar, en tot cas, que qualsevol diàleg a Catalunya compta ara amb dos objectius insalvables: el procés judicial que pertorba la situació política i el dret a l’autodeterminació de Catalunya com a autèntic nus gordià de la crisi. Amb la seva sortida quebequesa, els comuns reconeixen aquest dret, però no així el PSC, per no parlar dels absents Cs i el PP. Hi ha, per tant, moltes coses a parlar, i escassos motius d’optimisme. Però almenys ERC, JxCat, el PSC i Catalunya en Comú-Podem s’asseuen a debatre; els grups que van decidir no acudir es posicionen amb la seva absència com a part del problema i no de la solució. Un diàleg de mínims és millor que el silenci.