Espardenya i sabata

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va abandonar sorprenentment dijous passat una roda de premsa amb el president de Sud-àfrica, Cyril Ramaphosa, deixant en esglai l’auditori. ¿El motiu? Cap plantada al seu convidat per desavinences polítiques, ni tampoc un sobtat atac de cagarrines o una altra disfunció que requerís atenció mèdica immediatament. ¿El motiu? Doncs que el president es va presentar allà, potser després d’una nit massa llarga o humida, amb una sabata negra en un peu i un de marró a l’altre. Els vídeos que m’han arribat no em permeten concretar si les diferents sabates eren angleses, italianes o mallorquines, sí mocassins o amb cordons.

El protagonisme del calçat en l’àmbit polític té il·lustres precedents; el més sonat es va produir el 12 d’octubre de 1960 a l’assemblea general de les Nacions Unides quan Nikita Khrusxov, líder suprem de l’URSS, després d’escoltar l’al·legat proamericà de Lorenzo Sumulong, portaveu del Govern de les Filipines, es va treure una de les sabates i la va colpejar contra la seva estrada en senyal de tremenda disconformitat amb el que havia sentit. Una rèplica local d’aquesta protesta de la sabata la va protagonitzar el 2013 el llavors diputat de la CUP David Fernández durant la compareixença del senyor Rodrigo Rato en la comissió d’investigació del Parlament sobre el 'cas Bankia'. El filòsof 'indepe' es va descalçar una de les sandàlies estiuenques i, en to poc amistós, la va mostrar a Rato mentre li preguntava si sabia què significava allò a l’Iraq.

Davant de la cara de campana del compareixent, Fernández el va alliçonar: “És un gest de menyspreu envers el poder”. Després va rematar la feina amb un definitiu “t’espero a l’infern. Fins després, gàngster”. I perquè els exemples siguin tres, sempre un bon número, tornem a les Filipines per aplicar betum, un per un, als mítics 3.000 de parells de sabates de luxe que Imelda, exreina de la bellesa de Manila i dona del dictador Ferdinand Marcos, emmagatzemava al seu vestidor.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En cas d’haver-me trobat en la dificultat de Juncker, crec que no hauria atès els suggeriments de la meva secretària, i, ignorant el divorci cromàtic de les meves extremitats inferiors, hauria continuat tranquil·lament amb la meva tasca. ¿Qui sap si la imatge no s’hauria convertit en viral i tots els parlaments del Vell Continent s’haguessin incendiat de parells diferents de sabates? O, si l’error jugués a favor, Juncker hauria pogut fer demagògia: “¿Com voleu que resumeixi en un únic color les moltes tonalitats del pantone europeu?”

No ens hauríem d’escandalitzar davant de la badada de l’europeu; al cap i a la fi, la immensa majoria de les nostres senyories acudeixen al taller amb mentalitat de 'sabata i espardenya' i no passa res, res de res.