Un magnat peculiar
L'última paraula
Trump sempre ha sabut que en la vida, com en els negocis, si un sempre té l'última paraula, és més fàcil abusar del llenguatge i imposar-se des de la fanfarroneria més vulgar
afp 1ar61c /
L’altre dia em van explicar aquesta història. El juliol de 1990, la revista satírica Spy, als Estats Units, va fer un experiment: va inventar-se una empresa i va enviar un taló nominal, per valor d’un dòlar i 11 cèntims, a 58 celebritats nord-americanes. A la llista hi havia gent com Martin Scorsese, Ralph Lauren, Raquel Welch o Kurt Vonnegut, i, d’aquests 58 escollits, 26 es van prendre la molèstia d’anar a cobrar una quantitat tan minsa. La pela és la pela, devien pensar. Aleshores la revista va temptar-los amb un altre xec, aquest cop per només 64 cèntims, i la meitat —13 persones— encara el van cobrar. Entre ells hi havia la cantant Cher i el milionari Rupert Murdoch. Novament, aquestes 13 persones van rebre un tercer taló, en aquest cas per una xifra que ja no podia ser més ridícula: 13 cèntims. I tanmateix n’hi va haver dues que van signar el taló per darrere i el van cobrar. "Tothom té un preu", deia el titular de la revista Spy, i al llarg de l’article revelava qui eren aquests dos "milionaris tan cutres": un era Adnan Khashoggi, el traficant d’armes, oncle precisament del periodista assassinat fa unes setmanes per Aràbia Saudita. I l’altre... Sí, l’han endevinat: l’altre era Donald Trump.
¿Què hi al darrere del gest de voler cobrar 11 cèntims? ¿Una cobdícia tan gran com la de l'oncle Gilito, de Walt Disney? Només el temps i l’energia que dediques a anar al banc segur que ja és més valuós, això comptant que no et cobren comissió... No, més aviat podem veure-hi un esqueix de la personalitat de Trump: un home fet a si mateix, per a qui el gest és inclús més important que els diners en si. És, a més, l’acció d’algú que sempre vol tenir l’última paraula. Si li haguessin enviat un taló per un cèntim, també l’hauria cobrat. Trump era aleshores un milionari famoset, inversor en negocis tèrbols i amo d’uns quants casinos fets amb un mal gust horrible. Ja sabia que tant a la vida com als negocis, si sempre tens l’última paraula, és més fàcil abusar del llenguatge i imposar-se des de la fatxenderia més vulgar.
