Anar al contingut

Perspectives econòmiques

De percepcions i realitats: ¿final de la crisi?

De percepcions i realitats: ¿final de la crisi?

Josep Oliver Alonso

La Comissió Europea ha advertit que l’eurozona i Espanya encaren uns anys de menors avenços del PIB. No es tracta de cap altra recessió: creixement a Espanya, sí; per sobre de l’àrea de l’euro, també; però a ritmes més reduïts. És en aquest marc en el qual m’agradaria discutir sobre les percepcions existents sobre la crisi i el seu final. En PIB, el 2017 vam assolir ja el del 2007 i, des d’aquest punt de vista, aquella pot considerar-se conclosa. Si això és així, ¿a què es deu aquest clima psicològic de persistència dels seus efectes més negatius? La pregunta no és fútil: segons es respongui, s’apuntarà a les conseqüències dels xocs financers o a raons que són més enllà d’aquests i, per tant, que són més difícils de tractar. Per avançar, s’han de separar tres percepcions diferents sobre la crisi i els seus impactes: en ocupació, en salaris i en expectatives.

En ocupació, els 19,5 milions del tercer trimestre del 2018 només estan encara un 6% per sota dels 20,7 milions del 2007. I en termes d’atur, tornar als 1,8 milions de llavors exigeix reduir-lo uns 1,5 milions addicionals. Per tant, en termes d’ocupació i atur, els efectes de les recessions financeres encara són evidents.

Feina mundial

En salaris, continguts en el seu creixement i reduïts en termes absoluts, en particular en els joves, no pot postular-se el mateix. És veritat que part d’aquesta situació és imputable a la crisi (en la funció pública, per exemple, o en alguns àmbits privats). Però no es confonguin. Després de l’austeritat i la devaluació interna a què ens va obligar la nostra pertinença a l’euro, operaven, i continuen operant, forces de més calat. En particular, em refereixo als negatius impactes sobre salaris del creixement de la competència internacional o del canvi tècnic. Amb relació al primer aspecte, visualitzin el mapa de l’oferta de béns i serveis procedent de països que abans no formaven part de la producció global, possible per un insòlit augment de mà d’obra.

Els efectes més negatius de la crisi sobre l’ocupació estan
a punt de superar-se

Però aquest no és un fenomen derivat de la crisi. Ja a començaments dels 2000, el president de la Fed, Alan Greenspan, atribuïa la inusual combinació del fort augment del PIB americà i de la baixa inflació a aquell creixement de l’oferta de feina mundial, estimada llavors en la incorporació d’uns 1.300 milions de nous treballadors a la producció. També destacava altres factors, però el xoc d’aquell creixement, tant sobre el poder de negociació sindical com sobre el nivell salarial, li semblava el més rellevant. ¿S’ha reduït aquesta pressió entre el 2001 i el 2018? En absolut. Al contrari, no ha deixat d’augmentar. I en tenen un exemple en les reaccions proteccionistes de Trump i del 'brexit', o els programes nacionalistes de Le Pen, la Lliga Nord, Di Maio i tota la cohort de partits que prediquen el tancament de fronteres.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

No s’han de confondre austeritat i crisi

Finalment, resta la situació de les expectatives de futur sobre ocupació i salaris. Pel que fa a aquestes, s’ha d’incorporar un element addicional que està adquirint una creixent importància, tot i que els seus primers efectes eren, igual com amb l’augment de la competència mundial, previs a la crisi. Em refereixo al canvi tècnic. Les seves conseqüències són clares sobre l’estabilitat, o mera existència, d’una miríada de llocs de feina mitjans o mitjans/baixos en què amplis sectors socials basaven el seu futur. En són exemples el lloguer de vivenda turística, el transport de persones, el comerç al detall, la traducció i edició o la premsa escrita. A més, la rapidesa amb què es desenvolupa l’anomenada intel·ligència artificial està generant una pressió addicional en sectors terciaris que, fins fa poc, semblaven sans i estalvis: per a certs feines professionals, ja existeixen plataformes globals que permeten als ‘freelances’ de països molt allunyats entre si competir, a la baixa, en preu dels seus serveis i es deteriora així la seva capacitat d’ingrés.

Els efectes més negatius de la crisi sobre l’ocupació estan a punt de superar-se Però la globalització i el canvi tècnic continuen sent-hi. I les seves conseqüències sobre la desigualtat i l’estabilitat laboral, llevat que la UE no canviï de política, no es modificaran: destrucció de llocs de feina de qualitat, inseguretat creixent i salaris a la baixa. No hauríem de confondre els efectes de l’austeritat i la crisi financera amb els d’aquests moviments tectònics en l’economia global. Perquè aquella passarà, però la globalització i les noves tecnologies han arribat per quedar-se: benvinguts a la postcrisi.