Anar al contingut
Suspens en geografia física i política

PHIL NOBLE

Suspens en geografia física i política

Rosa Massagué

S'acosta el dia de la sortida del Regne Unit de la UE i la situació s'aproxima al desastre

Encara no hi ha ‘brexit’. No se sap sota quina forma arribarà, si la suau o la dura. No se sap si el Parlament de Westminster aprovarà o vetarà el que sigui que es presenti. No se sap si hi haurà un segon referèndum o eleccions anticipades. Però el que sí que se sap és que el temps s’esgota, que s’acosta el dia del “judici final” en paraules de Downing Street, que la situació s’acosta al desastre, i els diners, que solen ser sempre els més llestos, tot i que se’ls consideri uns covards, ja han dit alguna cosa.

La lliura esterlina va perdent el seu valor. Ahir ho va fer en un 1% en relació amb el dòlar, en una jornada la gràfica de la qual semblava una carrera del Dragon Khan. Diverses companyies aèries amb capital britànic, com Easyjet, Ryanair o el hòlding a què pertanyen Iberia i Vueling s’han afanyat a buscar arguments davant de Brussel·les per demostrar que no són britàniques, que són comunitàries. Per si de cas. Els nervis d’aquestes companyies s’expliquen perquè el transport serà una de les activitats econòmiques més perjudicades per un mal acord o per si no hi ha acord.

El Regne Unit és una illa (i Irlanda del Nord està en una altra). Aquesta peculiaritat geogràfica fa que el transport amb el continent sigui vital per al país. Això que sembla de calaix va ser descobert la setmana passada pel ministre britànic per al ‘brexit’, Dominic Raab: “No havia comprès tot l’abast, però si un es fixa en el Regne Unit i es fixa en com comerciem, som especialment dependents de l’encreuament entre Dover [Anglaterra] i Calais [França]”. Ho va dir públicament i es va quedar tan ample.

La boira del canal

No és que hi hagi boira al canal de la Mànega com referia el cèlebre titular vuitcentista de ‘The Times’ en una ostentació de supremacia illenca sobre el continent. És que la boira s’ha instal·lat a Downing Street. Raab no és millor ni pitjor que el seu antecessor en el càrrec, David Davis. Són simplement gent que ignora la realitat i les conseqüències de l’embolic en el qual s’han ficat defensant la sortida del Regne Unit de la UE.

El ‘brexit’ és una de les grans, si no la més gran, crisi a què s’enfronta Londres des del final de la segona guerra mundial. Però ho fa de la pitjor forma possible, amb ineptitud, amb inconsciència i amb un gabinet que sembla un colador pel qual van desapareixent els ministres. Ja van vuit dimitits en dos anys. En aquestes circumstàncies de crisi la falta de cohesió a les files del Govern és lesiva i va en augment.

Fins ara els dimitits eren partidaris del 'brexit' dur, enemics acèrrims dels intents de Theresa May per trobar un camí suau de la sortida. Tanmateix, l'últim a anar-se'n, Jo Johnson, germà del bocamoll de Boris, ha estat partidari de seguir a la UE. La seva sortida és molt mala notícia per a la primera ministra perquè pot arrossegar altres membres del gabinet que pensen igual.

Johnson se n’ha anat perquè creu que el que s’està negociant seria un gran error. “Com a secretari d’Estat de Transports, sé que infringiria un mal inenarrable a la nostra nació”, va dir. Aquest sí que sap geografia tot i que hagi arribat tard a classe.