22 set 2020

Anar al contingut

Dues mirades

Presos i ficció

Susanna Saez

Presos i ficció

Emma Riverola

Tan cert és que a Catalunya no hi va haver un cop d'Estat com que es va incomplir la llei i es va fer ostentació de la desobediència

La violència podia haver existit, però no va existir. La DUI es podia haver implementat, però només es va proclamar. Els líders polítics independentistes es podien haver aferrat als seus càrrecs, però els van cedir al Govern de l’Estat. ¿Què jutgem, les paraules o els fets? ¿Les bravates o els esdeveniments? La resposta és més complexa del que sembla. Perquè és obvi que les paraules no són inofensives i perquè resulta molt difícil deslligar el que va ocórrer la tardor passada de les emocions que a uns i altres va provocar. Incertesa. I, especialment, por.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

A la via puigdemontista de l’independentisme li costa baixar del món de ficció. Continuen creient-se Catalunya, parlant en boca de tothom, negant-se a fer autocrítica, aixecant castells en l’aire que provoquen més desconcert que entusiasme, afirmant que els seus anhels són els únics justos i democràtics, i aferrant-se a aquell mandat de l’1-O que no existeix, ni pot existir, si volem cenyir-nos als fets. D’altra banda, la fiscalia sembla actuar moguda per la revenja i per evitar futures temptacions secessionistes. Uns i altres alimenten la ficció. I tan cert és que a Catalunya no hi va haver un cop d’Estat com que es va incomplir la llei i es va fer ostentació de la desobediència.

Desafiar, amenaçar i exaltar els ànims només dona protagonisme a qui el promou. Però els presos (i la convivència a Catalunya) necessiten que es clavin els peus en la realitat.