Una història interminable

Sembla que estem abonats a una mala sort. Després d’uns anys en què els vents econòmics han inflat les nostres espelmes ara, quan viren, se n’afegeixen altres que anticipen tensions addicionals. Deixem de banda Trump i el seu comerç, el petroli, la desviació de turistes, el final de la compra de bons pel BCE de Draghi o la inestabilitat borsària. I centrem-nos en Itàlia.

¿És realment un problema? Col·legues i amics que la coneixen bé m’adverteixen de la seva capacitat per esquivar dificultats i mantenir-se en la superfície. És cert. Però també ho és que, quan a l’estiu del 2011 l’ínclit Silvio Berlusconi va adoptar una posició irresponsable, la desconfiança que va generar, junt amb els nostres propis problemes, ens va posar entre les potes dels cavalls. Per sort per a nosaltres, la situació és avui molt millor, tot i que el deute continua allà, amenaçant que un incendi a Itàlia es propagui a les nostres costes.

L’estabilitat del sistema financer

Sembla que el debat del Govern italià sobre el dèficit per al 2019 amb Valdis Dombrovskis, el vicepresident de la Comissió Europea, i el comissari Pierre Moscovici, no és especialment rellevant. En si mateix, certament, no té substància desestabilitzadora, però sí que la té el que implica de canvi en la política de reducció de deute públic. Per a un país amb un volum de la mateixa situat en el 130% del PIB, només superat per Grècia, aquesta modificació no és menor.

A més, i ja que una part important d’aquest deute està en mans de la seva banca, les pèrdues que té repercuteixen en l’estabilitat del sistema financer: només faltaria ara que el seu sector públic s’afegeixi a la llista de problemes. Això condueix a la primera de les històries interminables: el pervers i estret lligam entre sector bancari i deute públic. I tot i que en les noves normes de la Unió Europea sobre resolució de problemes bancaris, l’Estat seria l’últim a acudir al salvament d’institucions, o a liquidar les insolvents, si la crisi fos sistèmica només el sector públic té prou recursos per rescatar el sector financer.

Però hi ha una altra història interminable, més important encara: la de l’existència de l’euro que hem conegut. Des del 2012 i, en particular, des del 2015 quan el BCE comença a comprar deute públic, hem viscut una estranya tranquil·litat. No n’hi ha per a menys: el Banc Central ha comprat 2,5 bilions (amb B de Barcelona) de deute públic, uns 300.000 milions dels quals són d’Espanya. Però ara, quan anuncia que deixarà d’intervenir als mercats, s’han d’afegir les tensions amb Roma. Davant d’aquestes pressions, ¿què es pot esperar? Continuïtat en les alces de tipus d’interès i prima de risc italianes i, si no hi ha acord, nous augments, amb els seus inevitables impactes sobre el ràting de la República d’Itàlia, és a dir, sobre la qualificació que concedeixen les agències internacionals al seu deute públic. De fet, Standard&Poor’s la va rebaixar de nou divendres passat i la va situar només a dos nivells de l’anomenat bo porqueria, mentre que Moody’s la manté a un. I, si cau per sota d’aquest esglaó, el seu impacte seria elevat: moltes obligacions de la banca, o altres empreses, estan vinculades al risc de país que reflecteix el seu deute públic, mentre que el BCE no pot comprar bons amb el pitjor nivell de ràting i, fins i tot, no pot deixar bancs que aportin, com a garantia dels seus préstecs, deute amb aquesta qualificació.

Senyals gens esperançadors

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per a tranquil·litat transitòria, les dues agències consideren estable el futur de les finances italianes, cosa que sembla suggerir que esperen acords amb la Comissió. Tant de bo sigui així. Però hi ha una altra visió més perversa: que el Govern italià estigui situant les seves finances en una posició insostenible perquè vulgui, secretament, abandonar l’euro. Ningú coneix els seus desitjos íntims i, probablement, hi ha de tot a la vinya del senyor: des de partidaris de reforçar l’euro fins als seus contraris. Però els senyals no són esperançadors: al conflicte amb la Comissió pel pressupost afegeixin la visita recent del primer ministre, Giuseppe Conte, a Putin, lloantRússia com a aliat estratègic d’Itàlia, una posició en directe conflicte amb l’adoptada per l’OTAN i amb les sancions imposades per la UE per l’annexió de Crimea.

Caldrà esperar esdeveniments. Però tot apunta que, abans de millorar, el conflicte Itàlia-UE empitjorarà. Seria bo, pel nostre propi bé, que hi hagi solucions en què ningú, ni Roma ni Brussel·les, perdi la cara. Tot i que, a mesura que es desplega la política del nou gabinet italià, això sigui cada vegada més difícil. ¡Déu! ¿Qui ens va llançar aquesta mala sort?