Els passos de la por

Són milers. També nens. Els més afortunats dormen sobre plàstics o cartrons. Caminen deu hores al dia. No tenen res, només l’esperança de tenir alguna cosa. La caravana d’hondurenys segueix el seu camí cap a l’Amèrica de Trump. I l’ombra del seu viatge és la mateixa delsmigrants que creuen l’Àfrica, la dels refugiats que proven d’arribar a una riba en pau, la delsrohingyes  que fugen de Birmània...És l’èxode de milions de persones que es neguen a viure i morir a les clavegueres d’un sistema que només contempla la riquesa d’uns quants, molt molt pocs, i el benestar més o menys precari d’una altra minoria. Benestar sustentat en callar i acceptar les dinàmiques que condemnen a la mort, la misèria, la violència o l’esclavitud d’aquestes ombres. Que res enterboleixi un bon tracte armamentístic o energètic, o el tràfic de persones. Tanquem els ulls i la consciència... i venguem armes a l’Aràbia Saudita.  Business són business.

Ombres. Són la caravana, són els refugiats, són els migrants...Persones condemnades durant anys a veure el seu nom propi desdibuixat pel qualificatiu col·lectiu, exposades a veure’s embrutades, insultades, rebutjades per la maldat de qualsevol que comparteixi aquesta mateixa etiqueta. Quatre migrants assassinen... un refugiat viola... Amb cada notícia, torna la por. La por amb què s’ha menjat, dormit i parit durant anys. La que impulsa els seus passos. La que, d’alguna manera, nosaltres provoquem.