24 febr 2020

Anar al contingut

El conflicte català

'Annus horribilis'

'Annus horribilis'

Eulàlia Vintró

Ha sigut un any de cansament, de fractura social i de desencant. Valdria la pena que a l'hora de fer balanços econòmics, jurídics, socials i polítics també es tinguessin en compte els sentiments

L’any, llarg, que ha transcorregut des del mes de setembre de 2017 mereix el qualificatiu que la reina d’Anglaterra va fer famós el 1992 quan, enmig d’altres problemes familiars, van ser de domini públic les desavinences de la princesa Diana amb el seu marit, Carles, etern aspirant a la corona britànica.

La simple enumeració dels esdeveniments polítics i socials que han tingut lloc aquí i ara no cabria en aquest article i, d’altra banda, tothom els té bastant presents. Sembla preferible comentar alguns dels sentiments més o menys col·lectius que es poden percebre en la nostra societat.

En primer lloc, i sense que l’ordre indiqui prioritat, la sensació de cansament, d’embafament, de fatiga per la reiteració d’arguments dels dos sectors en conflicte, els partidaris de la independència i els que no estan d’acord, tant en l’àmbit català com en l’espanyol. Si bé és cert que el canvi de Govern a Espanya, fa uns cent dies, ha significat un important canvi de tarannà quant al diàleg amb Catalunya, també és cert que des d’aquí els nostres càrrecs institucionals continuen fent proclames independentistes, amenacen de ressuscitar la unilateralitat i promouen més la mobilització permanent que les propostes realistes, la negociació i el pacte. I la ciutadania no veu ni canvis en la realitat política ni idees noves que puguin ajudar a resoldre el conflicte. Continuem donant voltes a la nòria i no percebem el final.

Fractura ideològica i sentimental

En segon lloc, el manteniment, per no dir el creixement o l’aprofundiment, de la fractura social entre catalans i, alhora, entre persones que viuen a Catalunya i les que ho fan a la resta d’Espanya. Em refereixo a una fractura ideològica i sentimental, sense cap tipus de violència, ni cridòria, a l’estil tan català de rentar a casa la roba bruta, però que no deixa de generar malestar, sovint tristesa i també amargor. Hi ha temes tabús, converses impossibles i relacions familiars i d’amistat o treball esfilagarsades o directament trencades. La recomposició no serà fàcil ni ràpida.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En tercer i últim lloc, desencant, decepció i una certa desmoralització. Per a les persones que confiaven en les promeses dels dirigents polítics en el Govern, que es van creure els successius i modificats fulls de ruta, que esperaven la construcció d’estructures d’Estat i els reconeixements internacionals, que somiaven amb una república catalana autosuficient, pròspera, justa i solidària, per a aquestes persones l’allargament del procés i la poca claredat dels objectius futurs enmig de la divisió dels partits independentistes constitueix una llosa que les manifestacions encara molt massives no poden eliminar. Per a qui no compartia aquestes il·lusions la nul·la resposta política del PP va ser més que frustrant i l’actitud del Govern del PSOE un llamp d’esperança que comença a esvair-se tant per altres opinions dins d’aquest partit com per la debilitat objectiva del mateix govern.

Un any, doncs, de cansament, de fractura social i de desencant. Valdria la pena que a l’hora de fer balanços econòmics, jurídics, socials i polítics també es tinguessin en compte els sentiments.