Troia, la guerra

La gran dificultat a què s’enfronta Eduard Farelo en el muntatge que avui es presenta a la Biblioteca de Catalunya (estrenat fa poc al Temporada Alta) és aconseguir que la paraula es faci cos, i lluita dels cossos, i sagni i plori, i que les muralles de Troia siguin reals i que el desembarcament dels grecs a les platges on es produirà la guerra més devastadora, la més antiga, sigui percebut en tota la seva magnitud, i que les platges facin olor de cossos cremats i que les espases fereixin de debò i que, de veritat, els homes plorin per tanta crueltat. I ho aconsegueix. 'Una Ilíada', la versió de Lisa Peterson i Denis O'Hare, és alhora un exercici de virtuosisme i un intent exitós per fer veure que la vella història explicada per Homer, o pels poetes que el van precedir i que van anar cantant la batalla entre Aquil·les i Hèctor, entre els aqueus i els troians, continua sent un conte de fúria ("¿Ho veieu?") que és contemporani, perquè ens parla del nostre furor i de les guerres que no han deixat mia d’esquitxar de sang el planeta, des de Troia fins a Síria, al llarg de tots els segles dels segles.

Un moment culminant del setge és quan Aquil·les, calmada la còlera pels plors compartits amb el rei Príam, el pare d’Hèctor, ("els seus sospirs ressonen a la casa del guerrer"), decideix que "la ràbia se’n vagi per la finestra". Accepta una treva. I així s’acaba la història. I potser totes s’haurien d’acabar així.