Un any de presó preventiva

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez compleixen un any en presó preventiva, processats per rebel·lió per la manifestació del 20 de setembre del 2017 davant de la seu de la Conselleria d’Economia i Hisenda mentre la Guàrdia Civil i una delegació judicial registraven les oficines els dies anteriors al referèndum de l’1 d’octubre. Com a dirigents d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, Cuixart  i Sànchez van cridar a la mobilització ciutadana aquell dia en protesta pel registre. Van ser els primers líders del procés en ser empresonats de forma preventiva.

Tant la desproporcionada presó preventiva com la mateixa acusació de rebel·lió fa temps que són àmpliament criticades no només per l’independentisme, sinó per amplis sectors de la societat catalana, reputats juristes i Amnistia Internacional. En el cas de Sànchez i Cuixart, s’afegeix que el rebuig de la violència és recurrent en el seu discurs, fins i tot aquell 20 de setembre pel que són en presó preventiva.

A l’espera de com es desenvolupa el judici i veure què passa llavors amb el discutit i discutible càrrec de rebel·lió, la presó preventiva dels Jordis i de la resta de líders del procés és conseqüència de la infausta decisió de Mariano Rajoy de judicialitzar el conflicte. Allunyats dels temps i necessitats de la política, els jutges i fiscals han exercit una mà dura processal que ha tingut innegables conseqüències polítiques. En un moment en què la divisió en el camp independentista és evident, el rebuig del processament és l’únic factor cohesionador dels partits sobiranistes i les seves bases.

Però per molt que les decisions de la Justícia tinguin inevitables conseqüències polítiques, els partits no han d’intentar polititzar la justícia. Entre les files independentistes ha caigut molt malament la filtració que la fiscalia es continuï inclinant per acusar els processats de rebel·lió, tot i que sigui demanant les penes mínimes per aquest delicte. ERC i PDECat han condicionat el seu recolzament als Pressupostos del Govern de Pedro Sánchez a un impossible: que l’Executiu, saltant-se la divisió de poders, maniobri a través de la fiscalia per excarcerar els presos i aconseguir-ne l’absolució. Per raons òbvies, Sánchez no pot accedir a aquesta demanda. Per difícil que resulti en temps emotivament tan volàtils, la negociació política ha de transcórrer per una via diferent que la judicial. Barrejar-les ha donat pèssims resultats.