10 d’ag 2020

Anar al contingut

Sobre el 155

Governar és molt difícil

Andreu Dalmau

Governar és molt difícil

Cristina Pardo

A Catalunya, un any després, hi continua havent un problema gravíssim amb els ciutadans que no se senten espanyols

Una de les frases més repetides per Mariano Rajoy, a més de "som éssers humans i tenim sentiments" o "Espanya té espanyols", és aquella que "governar és molt difícil". Tan aviat la utilitzava per justificar les retallades econòmiques i socials, com per al·ludir a la crisi política a Catalunya. Tenia raó. Un any després de l’aplicació de l’article 155, no podem dir que estiguem millor. La profunditat que havia de tenir la suspensió de l’autonomia va provocar esquerdes en l’Executiu del PP. Ho vam saber llavors i ho vam confirmar després. Sáenz de Santamaría era partidària d’una intervenció quirúrgica i un altre sector del Govern i del partit, encapçalat per María Dolores de Cospedal, defensava una aplicació radical, que afectés fins i tot TV-3. Durant aquells dies de debat intern, els periodistes ens fèiem un embolic: les mateixes fonts deien en qüestió d’hores una cosa i la contrària. Al final, Rajoy va optar probablement per l’opció menys traumàtica, amb la dissolució del Parlament i la convocatòria immediata d’eleccions. Només així es garantia el recolzament, fonamental, del PSOE.

L’article 155 va provocar profundes ferides en el PP. Durant la campanya de les primàries, l’expresident va observar amb estupor com Cospedal o Pablo Casado esmenaven públicament la seva gestió. La seva relació no va tornar a ser la mateixa. Es va congelar. Tampoc Aznar va deixar passar l’oportunitat de criticar la seva tebiesa. Van qüestionar fins i tot la conveniència de cridar els catalans a les urnes tan precipitadement. Era difícil encertar. Encara avui dia resulta delicadíssim intentar preveure què hauria passat si Rajoy hagués fet les coses de manera diferent. Així són els conflictes polítics dominats pels sentiments.

Amb el canvi de llogater a la Moncloa, va quedar clar que Pedro Sánchez va recolzar el 155 sense gaire convicció. Sense ell, hauria sigut gairebé impossible. No obstant, el líder del PSOE no va tardar gaire a canviar l’enfocament de la seva relació amb les autoritats catalanes. De vegades actua com si ell mai hi hagués sigut, allà. I hi era. Un any després, la clatellada que va suposar la intervenció de l’autonomia, els problemes judicials dels líders secessionistes i la mà estesa de Sánchez, plogui o troni, han contribuït a dividir l’independentisme. Les tres coses, en una mesura o una altra.

L’Estat haurà de preocupar-se algun dia per intentar seduir els votants d’opcions que no són viables ara com ara

En la meva opinió, l’estratègia que estan seguint aquests dies Pablo Casado i Albert Rivera, rivalitzant per veure qui aplicaria el 155 més ràpid i amb més duresa, és contraproduent. Perquè a Catalunya, un any després, hi continua havent un problema gravíssim amb els ciutadans que no se senten espanyols. És a aquests als quals ens hem de dirigir, no als seus polítics. L’Estat haurà de preocupar-se algun dia per fer-se present allà, per intentar seduir els votants d’opcions que no són viables ara com ara. Governar és molt difícil. En aquests moments, també per a Quim Torra. Un primer pas interessant per a tothom seria no mentir i no sobreactuar.