La divisió independentista

Els missatges derrotats i derrotistes de Carles Puigdemont a Toni Comín són la viva expressió de la divisió en l’independentisme. El legitimisme de què ha fet bandera Puigdemont des que va fugir a Brussel·les (i que contrasta amb el silenci i la inacció després de la declaració d’independència) ha col·locat en una situació límit ERC, atrapada en aquesta pinça que formen JxCat i la CUP.

La llista personal de Puigdemont i el partit antisistema pretenen perpetuar el pols amb l’Estat a través d’una falsa restitució del Govern cessat per Mariano Rajoy a l’empara de l’article 155 de la Constitució, mentre que ERC pretén governar i recuperar les institucions sense renunciar a l’objectiu (legítim si es persegueix per camins legals) de la independència. En aquest desig de recuperar les institucions, Puigdemont és el nus gordià que es presenta com a impossible de desfer però que ningú, a risc de ser considerat un traïdor, s’atreveix a tallar. Una investidura de Puigdemont fora dels marges establerts pel Tribunal Constitucional tindria, entre altres conseqüències, la de perpetuar l’article 155.

Des de la presó, Oriol Junqueras ha proposat una presidència simbòlica per a Puigdemont. És una altra de les sortides imaginatives (astúcies) de què el procés és ple. Potser permetria a l’independentisme formar govern, però només en el cas que no hi hagi investidura a distància. Si simbolisme equival a trencar l’ordre constitucional, Catalunya seguirà instal·lada en el desastre.