L'ESTRATÈGIA DEL KREMLIN

Rússia enreda encara més l'embolic libi

Rússia que vol recuperar la seva imatge de potència mediterrània

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp43214732 russian president elect vladimir putin takes the oath of off180507113822

zentauroepp43214732 russian president elect vladimir putin takes the oath of off180507113822 / ALEXANDER ASTAFYEV

Una cosa és que el diari The Sun no es distingeixi per la seva serietat i una altra és que tot el que digui sigui directament fals. Per la seva banda, no tot el que digui un portaveu governamental rus ha de ser pres al peu de la lletra. O, el que és el mateix, quan el tabloide britànic, citant fonts no identificades de la intel·ligència britànica, assegura que Rússia té dues bases militars operatives a Tobruk i Bengasi i que disposa d’efectius d’operacions especials sobre el terreny, instruint milicians libis es pot entendre que no està fantasiejant en el buit i que el funcionari rus de torn tan sols tracta de guanyar-se el seu sou desmentint-ho tot.

En realitat, a hores d’ara, la implicació militar de Moscou en el conflicte libi és innegable. Així, des de fa almenys dos anys s’ha fet ben visible l’aposta per Jalifa Haftar, qui no només ha visitat diverses vegades Moscou sinó que fins i tot ha mantingut videoconferències des d’un portaavions rus en aigües mediterrànies. De la mateixa manera, és ben conegut el desplegament de material aeri a la base egípcia de Sidi Barrani, propera a la frontera líbia, i no és difícil imaginar que tot això es completa amb el subministrament de material de defensa a qui s’ha convertit en l’“home fort” del país, avalat igualment per Egipte, Emirats Àrabs Units i, almenys en el pla polític, també per França (per a disgust d’Itàlia).

Disparitat de criteris

Notícies relacionades

No deixa de resultar xocant que el que, amb raó, es critica ara de Rússia no s’hagi denunciat abans amb la mateixa vehemència de països occidentals. Uns països que no han tingut objeccions en saltar-se la Resolució 1970 (que va establir el 2011 un embargament d’armes a tots els actors combatents). Els mateixos que afirmen que no tenen tropes al terreny, quan les seves unitats d’operacions especials van ser fonamentals, primer, per fer caure el règim de Gaddafi i, des d’aleshores, per instruir altres milicians, convertits a la carrera en aliats.

Són molts els actors externs interessats en enredar el conflicte libi. I al marge de les motivacions particulars d’alguns, com Itàlia i altres europeus, de frenar els fluxos migratoris o de Washington, de fer front a l’amenaça gihadista, sempre està presents (també per a Rússia) la cobdícia per aconseguir una porció del pastís de la reconstrucció i modernització del país, sense oblidar òbviament les seves ingents riqueses d’hidrocarburs. A això s’afegeix, en un país que no suposa un interès vital per al Kremlin, l’intent de convertir-se en un interlocutor imprescindible jugant amb foc. Vist així, el recolzament polític i militar a Haftar és només un instrument més (i cada vegada menys fiable)d’una Rússia que vol recuperar la seva imatge de potència mediterrània. Si ho aconsegueix, i l’objectiu no està assegurat, disposarà d’una nova carta davant la Unió Europea (jugant amb el control sobre les rutes d’emigració cap a la ribera nord), per forçar un alleujament en les sancions que porta patint des de fa temps.