Anar al contingut

Anàlisi

Empresa i conciliació és també una qüestió de pràctiques

Empresa i conciliació és també una qüestió de pràctiques

Gemma Altell

Els incentius poden ser fins i tot contraproduents si no es motiva les companyies a conèixer i estimular l'ús equitatiu i coresponsable dels temps dels seus treballadors i treballadores

És procedent que el Govern es comprometi a fomentar la conciliació de la vida laboral, familiar i personal. Per tant, també ho és que decideixi multar les empreses que la impedeixin de forma directa o indirecta. Lamentablement, es queda curt si el que es pretén és una transformació profunda. La conciliació ha d’anar de la mà de la corresponsabilitat, que no és el mateix.

Canvi en les pràctiques socials i quotidianes

En alguns països que ens porten la davantera en polítiques d’igualtat s’ha demostrat al llarg dels anys que, una vegada més, el sistema tendeix a reproduir-se i busca les seves dreceres per tornar a aquesta ‘homeòstasi desigual’ entre homes i dones que no canvia les estructures profundes. Les mesures de conciliació encoratjades pel Govern i implementades per les empreses han d’anar acompanyades d’un canvi en les pràctiques socials i quotidianes. Analitzar que, en vista d’una baixa per maternitat intransferible entre dones i homes pel mateix període de temps porta a usos d’aquell temps diferents segons el sexe, ens ha de fer qüestionar que està fallant alguna cosa. Les dades mostren que, en aquests períodes als països que l’han assajat, les mares es cuiden majoritàriament dels seus fills i filles i de la vida domèstica, i els homes tendeixen a fer ús d’aquest espai conceptualment com si fossin ‘vacances’, substituint sovint la cura per activitats de lleure propi, per exemple. O com quan l’empresa permet el teletreball: les dones utilitzen aquests espais, a més del treball professional, per afegir la càrrega domèstica i de criança al seu horari laboral sobrecarregat, amb aquest rol que continua sent majoritàriament nostre. Aquests exemples són el resultat del seguiment i l’avaluació d’aquest tipus de mesures. ¿Això vol dir que no són adequades o que es queden curtes? En la meva opinió, es queden curtes. La clau està en la corresponsabilitat i l’ús dels temps.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Concebre la conciliació en abstracte sense tenir en compte la perspectiva de gènere reprodueix els rols i les pràctiques que estem intentant transformar. Més incentius a la conciliació, si només s’hi acullen les dones o són les dones les úniques que interpreten aquestes mesures per facilitar la cura de les persones, fins i tot poden ser contraproduents per a elles en el desenvolupament de les seves carreres professionals. De fet, algunes de les mesures d’aparent “flexibilització” per facilitar la conciliació –com les jornades reduïdes, entre d’altres–, al ser adoptades majoritàriament per dones, han contribuït a la precarització de laboral de moltes d’elles i a la reducció de la seva autonomia econòmica.

Mesures encaminades a incentivar a les empreses a conèixer i estimular l’ús equitatiu i corresponsable dels temps (familiar, personal i laboral) dels seus treballadors i treballadores seria avançar un pas més en equitat. D’altra banda, ¿l’Estat també hauria d’exercir aquesta corresponsabilitat en la conciliació i en concret en les cures?