Anar al contingut

Al contraatac

Fills que peguen pares

Fills que peguen pares

Carles Francino

Esbroncar i ser intransigent per norma és un error, però fer els ulls grossos i cedir sempre pot resultar encara pitjor

Juan Nebreda dirigeix des de fa anys El laurel, un centre on reben tractament menors que han agredit els seus pares. Josu Izaguirre és fiscal en cap d’Àlaba i en la seva memòria d’aquest any parla dels “pares consentidors”, com una de les claus del fenomen. Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de convidar-los a ‘La ventana’ i he descobert un univers del qual ho desconeixia pràcticament tot, tot i que no crec ser l’únic. La violència de fills contra pares ha sigut un tema tabú durant molt temps, però comença a guanyar visibilitat, potser perquè el problema va en augment; cada dia es presenten a Espanya més d’una dotzena de denúncies i es calcula que entre el 3% i el 7% de les famílies ho poden estar patint.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En molts casos els agressors han viscut –o directament han patit– diversos tipus de violència en el seu entorn més pròxim i llisquen pel pendent de l’emulació. Però no ens enganyem, els maltractaments de fills a pares –igual que la violència de gènere– són una xacra que no entén de classes socials ni de galons: és transversal. I els testimonis que van esquitxar l’altre dia aquesta conversa radiofònica van confirmar que la convivència familiar pot convertir-se en un infern; no oblidaré el relat d’una mare que, entre sanglots, confessava l’alleujament que va experimentar quan, per fi, va obtenir l’ordre judicial per internar la seva filla (sí, les noies tampoc es deslliuren d’aquest descontrol emocional, tot i que són minoria). O les paraules d’una adolescent explicant com maltractava la seva mare (de paraula i d’obra) perquè es va ensumar que era la més feble. “Em sentia bé fent-ho –deia–, però també em sentia malament, ¿ho entens?”.  Doncs sí, se l’entenia perfectament.

La veritat és que ni Juan ni Josu van voler convertir l’assumpte en una qüestió d’Estat, van insistir que es tracta d’una minoria de xavals problemàtics i van posar de relleu la capacitat de canvi i de transformació que té qualsevol adolescent. Però no em trec del cap tot el que parlem –i el fiscal ho remarca en les seves conclusions– sobre la baixa resistència a la frustració que apareix en la majoria de casos. I allà són els pares els que tenen –tenim- la pilota a la teulada; reprimir, esbroncar, prohibir i ser intransigent per norma és un error, però dimitir, afluixar, fer els ulls grossos i cedir sempre pot resultar encara pitjor. Crec que això serveix per a tot, per als fills i per a la vida en  general, i no miro a ningú en particular ni penso res en concret. Que cada un deixi volar la imaginació. Això encara no és il·legal.