21 set 2020

Anar al contingut

Al contraatac

'Olla barrejada' o amanida d'hòsties

Josep Molina

'Olla barrejada' o amanida d'hòsties

Carles Francino

Catalunya és un brou amb ingredients molt variats; i l'únic que m'interessa i il·lusiona és compartir aquest guisat sense que ningú pateixi una indigestió

No soc gaire partidari dels discursos èpics en clau patriòtica, però crec que l’1-O  ja forma part de la memòria col·lectiva. A qualsevol català que l’hi preguntin recordarà on era aquell dia, què feia i què sentia. A mi em va agafar a Madrid, on resideixo habitualment des de fa anys i on –en contra del que diuen algunes llegendes populars– no es mengen els catalans ni els apedreguen. A Madrid hi ha carallotsintolerantscorruptestalossos i cagarines. Com n’hi ha a Reus, a Barcelona, a Berlín o a Washington. Bé, allà hi ha Donald Trump i això eleva la barreja a nivells molt perillosos; però al que anava: fa un any vaig plorar com una Magdalena veient per la tele volar patacades i puntades de peu contra persones que només volien votar. I com recordo el dolor d’aquell dia i l’expressió del meu fill petit en vista d’aquestes llàgrimes, vull recordar també la pregunta que es va instal·lar reiteradament al meu cap: ¿com hem arribat a això? No vaig tenir resposta llavors i no la tinc avui, però se m’ha ocorregut cuinar una espècie d’‘olla barrejada’. Pot entendre’s com un tractat sobre l’esquizofrènia, un catecisme de l’equidistant  o un elogi de la confusió, però jo ho sento així. Heus aquí els ingredients:

-Les patacades de l’1-O són una vergonya històrica.

-L’1-O no va ser un referèndum; va ser una altra cosa.

-No veig rebel·lió ni violència en el moviment independentista. Invocar això per mantenir gent a la presó sona a coartada i escarment.

-Saltar-se la llei per força amb l’argument que no atenen les teves demandes resulta inacceptable. I no pot sortir gratis.

-Espanya no és feixista.

-Catalunya no és nazi.

-Apel·lar a Martin Luther King en clau catalana és un afront a la història. I una ridiculesa.

-Comparar l’Alemanya dels anys 30 amb la Catalunya actual no és frívol. És malvat.

-No tots els catalans són independentistes.

-No tots els catalans són espanyolistes.

-No tots els catalans es xuten pàtria i bandera (les que siguin) en vena.

-Mariano Rajoy ha sigut un inepte en el tema de Catalunya.

-Artur Mas i Carles Puigdemont ens han ficat en un embolic del carall.

-Albert Boadella ha tingut millors moments com a còmic.

-Toni Albá, també.

-No crec que la llengua o el model educatiu siguin un problema per acudir als tribunals.

-Tampoc em convenç que cada vegada que algú critica aquest model l’única resposta sigui: “Funciona. I hi ha consens”. Si un milió de persones voten Ciutadans, igual és que aquest consens no és tan ampli.

Podria afegir més ingredients al potatge, bastants més. I recordar afronts i errors. O invocar les bondats o els inconvenients d’un referèndum. Però l’únic que m’interessa –i m’il·lusiona– seria poder seure en una taula per compartir aquest guisat tan variat sense que ningú patís una indigestió. Catalunya és una ‘olla barrejada’. L’amanida d’hòsties com a entrant millor l’esborrem del menú.