Anar al contingut

INVESTIGACIÓ

Rajoy, l'1-O: «Una urna, una porra. La batalla mediàtica està perduda»

El president va seguir la jornada amb un reduït nombre de col·laboradors i connectat per videoconferència amb la delegació del Govern a BCN

A l'acabar el dia va demanar al seu equip pactar el 155 i impedir que una possible Catalunya independent obtingués qualsevol reconeixement internacional

Pilar Santos

Rajoy, l'1-O: «Una urna, una porra. La batalla mediàtica està perduda»

SERGIO PEREZ

La impermeabilitat de Mariano Rajoy, demostrada al llarg de la seva vida política en nombrosos episodis, també es va posar de manifest el dia del referèndum independentista de l’1 d’octubre de l’any passat. Algunes de les persones que van passar aquell cap de setmana del 2017 amb ell a la Moncloa coincideixen a remarcar la fredor amb què va viure un dels seus pitjors dies com a president del Govern.

L’excap de l’Executiu va rebre trucades i missatges de dirigents socialistes i del seu propi partit que li mostraven la preocupació per la tensió als carrers de Catalunya i per la repercussió internacional de les càrregues policials. Una frase va sortir de la seva boca en diverses ocasions: “No poden votar”. Rajoy va mostrar la seva pena perquè els independentistes estiguessin aconseguint unes imatges que, segons la seva opinió, “buscaven des del 9-N”, la consulta d’Artur Mas  del 2014. L’antic líder del PP va acabar el dia assumint que els sobiranistes li havien guanyat el duel. “Una urna, una porra. La batalla mediàtica està perduda”, va declarar davant del seu equip.

El nucli dur

Rajoy segueix a Santa Pola (Alacant) treballant com a registrador de la propietat a l’espera del seu trasllat a la Castellana (Madrid) i ha descartat participar en aquesta sèrie de reportatges sobre el referèndum i el desafiament independentista. L’expresident vol mantenir el perfil baix que va assumir al juliol i complir la seva paraula de no ser un destorb per al nou PP. Alguns d’aquests assessors que van viure l’1-O amb ell sí que han accedit a recordar aquella jornada amb la condició de l’anonimat.

Diumenge va començar molt aviat a la Moncloa, alguns van arribar a les set del matí. L’equip governamental va passar el dia en dues sales contigües al despatx de Rajoy. Allà hi havia la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, a la qual acompanyaven la seva cap de Gabinet, María Pico, i la seva cap de premsa, Sonia Sánchez; el cap de Gabinet del president, Jorge Moragas; la secretària d’Estat de Comunicació, Carmen Martínez de Castro; el secretari d’Estat d’Administracions Territorials, Roberto Bermúdez de Castro; i el secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, José Luis Ayllón. Aquest va ser el nucli dur que va acompanyar Rajoy l’1-O.

En una de les sales, els tècnics de la Moncloa havien preparat la connexió per videoconferència amb Barcelona i el Ministeri de l’Interior. A la delegació del Govern a la ciutat comtal es trobaven el número u, Enric Millo; el secretari d’Estat d’Interior, José Antonio Nieto; i el coronel de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos, el responsable de l’operatiu policial per impedir el referèndum. Tots tres van parlar en nombroses ocasions amb Santamaría i Rajoy. El llavors ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, va seguir els esdeveniments des del seu departament, al Palau de la Castellana, 5.

Les urnes, un tàper

En aquestes sales també hi havia televisions que tenien posats els programes especials que algunes cadenes van preparar per informar sobre la votació a Catalunya. Aviat van arribar les primeres imatges de les càrregues policials contra ciutadans que volien votar i es resistien a abandonar els col·legis electorals per participar en una consulta suspesa per il·legal pel Tribunal Constitucional. Al migdia, els xocs obrien els informatius dels principals mitjans de comunicació de tot el món“Estem morts, estem morts”, va dir una persona a la sala. Altres membres de l’equip de Rajoy, més hieràtics a l’estil del president, es repetien que tot era una “farsa” i que la votació (en unes urnes a què es referien com a “tàper”) no tenia cap valor jurídic. De fet, el mateix Rajoy es va agafar a les nul·les garanties del procés (amb un cens universal, sense sobres i amb paperetes impreses a casa) i va arribar a dir en la seva compareixença a dos quarts de nou de la tarda: “Avui no hi ha hagut un referèndum d’autodeterminació a Catalunya”.

L’impacte emocional en la societat d’aquestes imatges no va trobar ressò a les parets de la Moncloa. A Rajoy no el van sorprendre la duresa de les imatges. Un col·laborador explica que l’exlíder del PP va començar a témer i digerir aquestes escenes el dia anterior, el dissabte 30 de setembre, quan el Govern central va constatar que hi havia diverses desenes d’escoles preses per joves i famílies senceres per impedir que els cossos i les forces de seguretat de l’Estat poguessin clausurar els centres.

-“¿Per què no intervé la Guàrdia Civil i els treu?”, va preguntar l’expresident als seus assessors aquell dissabte al migdia.

Rajoy sabia la resposta, però el va poder la sensació d’impotència al preveure la complicada jornada de votació que s’acostava. En les reunions que s’havien celebrat cada dia d’aquella setmana a la Moncloa, els informes de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i els serveis d’intel·ligència advertien que els Mossos no col·laborarien i, de manera pública, el major Josep Lluís Trapero ja havia afirmat que els seus agents no farien res que alterés la “convivència” social.

L’Executiu va assumir que el nombre de policies i guàrdies civils (uns 6.000 per al dispositiu de l’1-O) era insuficient per aturar la consulta, sobretot al comprovar el divendres que sí que hi hauria urnes. Aquell dia, els exconsellers Jordi Turull i Raül Romeva van convocar la premsa per exhibir-les. Va ser un cop dur per a la vicepresidenta, responsable del Centre Nacional d’Intel·ligència. La tesi de la Moncloa durant mesos (“no hi haurà urnes”) havia saltat pels aires. Divendres, amb la posició dels Mossos i les escoles plenes de persones, es va decidir que l’objectiu seria impedir la votació en els centres als quals tenien previst acudir els membres del Govern i centrar-se a Barcelona capital.

La cuirassa de ministre de l’Interior

L’excap de l’Executiu havia arribat a la conclusió feia mesos que, com a líder dels populars, no es podia permetre una nova votació sobre la independència de Catalunya i estava decidit a impedir-lo. L’exlíder del PP va ser ministre de l’Interior 17 mesos, entre el 2001 i el 2002, i ja va assumir en aquells anys, recorda una de les seves assessores, que l’Estat ha d’utilitzar en algunes ocasions la força per imposar la llei.

La duresa del xoc entre els agents i els votants va centrar l’atenció informativa de tot el món durant el dia. La sala on Rajoy seguia l’operatiu es va convertir en una “vetlla”, una paraula en la qual coincideixen dues de les persones que ho van viure. Les trucades del PSOE i el PSC no van tardar a arribar. Alguns barons del PP també van mostrar la seva disconformitat amb l’operatiu. Al final, hi havia urnes i hi havia càrregues.

Els policies i els guàrdies civils van suspendre les seves actuacions als col·legis electorals al migdia. Segons fonts de la Moncloa, es va deure a una raó organitzativa i operativa, i no política.  

Frenar la possible nova república

Sobre dos quarts de nou de la tarda Rajoy va comparèixer davant de la premsa per fer una declaració institucional i, a més de negar la celebració del referèndum, el cap de l’Executiu va allargar la mà a la resta de partits per “reflexionar sobre el futur” i buscar solucions. El temor en aquelles hores era que, amb 2,2 milions de votants i un 90% a favor del ‘sí’ a la ruptura, segons les dades de la Generalitat, Carles Puigdemont proclamés en qualsevol moment la independència.

Rajoy va pensar que els sobiranistes havien aconseguit el seu objectiu. “Una urna, una porra. La batalla mediàtica està perduda”, va afirmar a la nit. La “iconografia”, segons la seva opinió, era incontestable, però hi havia marge per guanyar el combat.  En aquell moment va demanar als seus dues coses: assegurar-se que cap país reconeixeria una possible República catalana i començar a preparar una “gran operació d’Estat”, recolzada en l’article 155 de la Constitució, per intervenir l’autonomia si s’arribava a la declaració unilateral.