29 febr 2020

Anar al contingut

Silenci i reflexió

Rèquiem per l'1 d'octubre

Nuria Puentes

Rèquiem per l'1 d'octubre

Eulàlia Vintró

Tant de bo la retòrica i la ficció no ens facin perdre el camí de l'acord amb l'Estat que ara sembla obrir-se

El dia 1 d’octubre del 2017 no es va celebrar a Catalunya cap referèndum, malgrat que la Generalitat l’havia convocat, però el Tribunal Constitucional l’havia anul·lat. Després de setmanes plenes de tensions i de declaracions dels governs català i espanyol, el primer assegurant que es faria el referèndum i l’altre que no es realitzaria, aquell dia uns dos milions de ciutadans van dipositar paperetes confeccionades per ells mateixos dins d’unes urnes transportades per voluntaris a les seus electorals cedides, majoritàriament, pels ajuntaments. Va ser, doncs, una votació, però no un referèndum, ja que no va complir cap dels requisits legalment previstos en l’àmbit internacional ni en el constitucional espanyol, com ho demostra que no hagi sigut reconegut per cap Estat del món.

Votació sense garanties i ridícul del Govern

No hi va haver cens ni junta electoral, ni control de votants –són nombroses les persones que presumien d’haver votat a diversos col·legis electorals–, ni garanties en l’escrutini de vots, ni possibilitat de revisió de les paperetes, per esmentar només alguns dels aspectes que invalidaven el pretès referèndum i que deixaven sense significació política els resultats publicats pels convocants, però sense cap tipus d’aval, ni tan sols dels anomenats observadors internacionals escollits pel Govern.

La Moncloa va fer un ridícul espectacular, ja que no va poder impedir que es posessin les urnes, malgrat haver proclamat que no n’hi hauria, ni va aconseguir una bona coordinació entre cossos i forces de seguretat de l’Estat i els Mossos d’Esquadra per garantir una jornada pacífica i sense enfrontaments. Al contrari, les violentes càrregues policials contra pacífics ciutadans que volien votar o que ocupaven de manera tranquil·la i festiva les seus electorals han donat la volta al món i han enterbolit notablement la imatge del país a l’estranger. Reitero, una vegada més, la meva repulsa, però també vull tornar a expressar-la en relació amb la insostenible afirmació, mil vegades reiterada, però no per això menys falsa, que del dia 1 d’octubre ve el mandat del poble català en favor de la independència.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En cap moment el poble català ha formulat aquest mandat de forma majoritària, ni en les diverses eleccions autonòmiques, es diguessin plebiscitàries o, no ni en les convocatòries del 9-N o l’1-O. Mai els vots a les formacions independentistes han superat el 50%, i si el nombre de diputats independentistes al Parlament sí que és majoritari, es deu a una llei electoral poc proporcional. No hi ha, doncs, mandat popular per a la independència, ni hi ha res massa brillant per commemorar. Seria preferible un rèquiem o, més discretament, un silenci, una serena reflexió i una decidida voluntat de mirar cap al futur i d’aprofitar les oportunitats que tenim a l’abast.

Sembla que comencem a avançar per aquesta via: acords amb l’Estat per recuperar fraccionadament el deute històric, reunions bilaterals amb ordre del dia concret, assistència a trobades institucionals autonòmiques, compromisos en inversions i obra pública, etcètera. Tant de bo la retòrica i la ficció no ens facin perdre el camí de l’acord i de les realitzacions.