1
Es llegeix en minuts
jgarcia14066496 barcelona  barcelon s   20 09 2010    sociedad    cr nica ba180928170851

jgarcia14066496 barcelona barcelon s 20 09 2010 sociedad cr nica ba180928170851

S’ha de burxar. No sempre ens hem de conformar amb els llibres que ens diuen que són els que compten, des de fa dècades o fins i tot segles. Fins al 7 d’octubre hi ha temps per fer l’experiment a la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, al passeig de Gràcia. Anar a les parades i burxar: provar sort. Trobar títols que no s’han reeditat mai, autors que s’han escapat del radar de les modes: lectures que potser entraran en el nostre cànon personal per la porta de darrere. Ho explica molt bé Ramon Mas en el pròleg de Savis, bojos i difunts (Males Herbes), la seva antologia del conte decadentista en català. "S’hauran de començar a desenterrar els llibres no hegemònics del segle XX", diu Mas, "deixar de considerar els escriptors com a creadors estàtics, com si al llarg de la seva vida sempre haguessin escrit dins dels paràmetres d’un corrent literari concret". La seva elecció fa exactament això: inclou peces de 16 autors, entre els quals hi ha Jeroni ZannéDiego Ruiz o Ernest Martínez Ferrando. Noms gairebé oblidats que conviuen amb versions poc previsibles d’autors més reconeguts, com Víctor CatalàRaimon Casellas o un jove Eugeni d’Ors.

S’ha d’anar a les paradetes de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern i burxar, trobar títols que no s’han reeditat mai, autors que s’han escapat del radar de les modes

És el mateix impuls, imagino, que mou a Edicions de 1984 quan recuperen l’obra de Juli Vallmitjana –com la recent De la ciutat vella–, o de L’Avenç quan rescata les novel·les de Santiago Rusiñol–i aviat sortirà el volum Teatre polèmic–, o de L’Altra quan reedita l’obra de Gaziel, com ara Meditacions en el desert. Amb ells hi ha lectors àvids que ens volen aplanar el camí després de molt burxar. Penso en Los raros, de Pere Gimferrer, o en Els convidats de pedra, de Ponç Puigdevall: exercicis d’espeleologia literària que retornen a la superfície autors foscos, maleïts, desterrats, únics. Noms tan llunyans i inversemblants que de vegades –com també passa amb l’antologia del conte decadentista– el lector s’atura i pensa per un moment que allò pot ser fals, un divertiment, la broma d’un autor contemporani que li ha volgut aixecar la camisa. Fins i tot aquesta sensació, quan es dona, val la lectura.