Anar al contingut

Pèrdua en el teatre

Carles Canut

FERRAN SENDRA

Carles Canut

Joan Ollé

A la terrassa del Lliure de Gràcia em va confiar la seva malaltia. Descansa en pau, periquito, que aquest any vas bé. Avui ens toca a nosaltres plorar

Abans de conèixer-lo ja explicava entre els meus amics, amb dos Canut Bartra: la seva germana Carme, casada llavors amb el meu germà Joan Barril, i l’Enric, probablement l’expert més gran en formatges artesanals d’aquí, part de l’estranger i col·laborador necessari del primer Dagoll Dagom, que algú pot considerar com un dels grups pioners del teatre independent català, però s’equivoca. Una dècada abans, allà pel 62, any de la nevada, el Carles ja militava, al costat de Mario Gas i altres a la GOGO, companyia "experimental" que al llarg de gairebé una dècada va desafiar la censura franquista amb més d’una trentena de muntatges sobre textos de grans autors, molts d’ells dirigits pel brillant i oblidadíssim Santiago Sans (no confondre amb el còmic).

Actor i subdirector a l’Amèrica pobra

Si no vaig tenir ocasió de conèixer el Carles fins a anys més tard va ser a causa que a començaments dels 70 va decidir tocar el dos a Veneçuela, on va ser actor i subdirector de la mítica companyia Rajatabla, a les ordres del gran Carlos Giménez.  Si Josep Maria Flotats va seguir el dictat espriuà 'd’anar-se’n nord enllà', Canut va preferir embarcar-se cap a l’Amèrica pobra, des d’on ens arribava un teatre no tan distingit com el parisenc, però sí en enorme sintonia amb el dia a dia d’aquell continent. Un dels espectacles mítics de l’època va ser 'La orgía', d’Enrique Buenaventura, que quan va arribar aquí no ens va semblar gran cosa, potser perquè encara no sabíem que cada societat sua el seu propi teatre.

I al Festival de Sitges del 1977, dirigit per Ricard Salvat, vam veure finalment al gran Canut protagonitzant magistralment 'Señor presidente’, de Miguel Ángel Astúries, com un inoblidable cop de puny a la boca de l’estómac: una d’aquestes nits de teatre que se’t queden a dins per sempre.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Ja de tornada i fins fa quatre dies no només va actuar al costat dels més prestigiosos directors i en estretíssima amistat amb l’empresa Focus i el Teatre Romea ("He fet una dotzena de muntatges amb Calixto Bieito i  encara segueixo viu"), sinó que la seva presència en el programa 'Vostè jutja', de Joaquim Maria Puyal, donant vida al Rafeques –un Maigret de Gerri de la Sal– el va convertir en pare d’una criatura virtual tan marcada a foc en l’imaginari popular com el Senyor Casamajor de Xavier Sardà.

Passejant fa anys amb un dramaturg llatinoamericà per la plaça de la Catedral topem cara a cara amb el Carles. Es van mirar, es van llançar l’un als braços de l’altre i Canut va esclafir a plorar, inconteniblement, com un nen gros i barbut: massa coses viscudes junts a molts anys i 7.500 quilòmetres de distància.

L’última vegada que ens vam veure va ser a la terrassa del Lliure de Gràcia. Amb un vas d’aigua a la mà em va confiar la seva malaltia. Descansa en pau, periquito, que aquest any vas bé. Avui ens toca a nosaltres plorar