Segar o no segar (cadenes)

Al pas que anem, els consellers no podran sortir al carrer. Cada vegada que es justifiquen per l’autonomia en comptes de per la república, xoquen amb l’acusació que més els dol: són escarcellers dels màrtirs del procés.

Com que no saben història, callen avergonyits. Doncs bé, els segadors de l’himne de Catalunya van entrar a Barcelona contra el criteri de la Generalitat, des d’on s’havia demanat al virrei que tanqués les portes de la ciutat. Van ser els segadors els qui van obrir la presó i van alliberar els líders catalans que s’oposaven al 155 de l’època. El virrei va fugir cames ajudeu-me però el van agafar. Guerra de separació, etc. No és el mateix fer-se el valent en la xarxa que arriscar-se de veritat. No és el mateix segar cadenes que cantar ‘L’estaca’ davant de Lledoners.

L’èxit de la Crida depèn exclusivament de fins a quin punt els seus líders aconsegueixin endossar a ERC l’etiqueta de la traïció a l’esperit de l’1-O i quedar-se així lliures d’una culpa que comparteixen al 100%. La tàctica consisteix a treure’s la negra tinta de calamar acumulada a les entranyes i llançar-la sobre els líders d’Esquerra, a veure si els seus votants piquen. Mentre ensenyar les dents surti gratis i doni vots a Puigdemont, serà impossible distingir entre un independentista radical autèntic i un moderat que es caracteritza de radical a fi de fer propaganda electoral de la Crida. Per això Waterloo aposta per la mobilització permanent, tot i que de tuit i de saló.

La proposta d’acord per al diàleg de Carles Campuzano va evidenciar que, sense disfressa, JxCat i ERC són a la pràctica com dues gotes d’aigua, tan poc amant l’una com l’altra, en la situació present, de les turbulències. Elsa Artadi i Míriam Nogueras, els rostres visibles de Puigdemont a les institucions espanyoles –i la Generalitat n’és una– sí que van picar, i de la manera més innocent. En política, els dos requisits imprescindibles són el GPS, per saber on ets, i la capacitat de preveure la segona derivada de les mateixes actuacions, siguin públiques o discretes. Per actuar en una comèdia, en canvi, només s’ha d’anar disfressat i recitar el paper adjudicat pel director d’escena.

És probable que l’enfrontament entre JxCat i ERC al Parlament no s’hagués produït sense la cantada d’Artadi i Nogueras. Al costat de l’oprobi de ser escarceller dels mateixos presos, la qüestió és molt menor. El problema és que Puigdemont també desautoritza Quim Torra, que havia anunciat un acord en aquest sentit. Però la Crida necessita tensió, tot i que sigui artificiosa, i no hi ha res menys innocu per diferenciar-se d’ERC. Les funcions de teatre no són eternes. El pas del temps juga en contra dels descendents polítics de CDC.

No preveig que tinguin la gosadia de complir les amenaces de precipitar la legislatura pel barranc, però imaginem-nos que la cosa acaba en eleccions catalanes abans de les municipals i que la Crida aconsegueix camuflar la submissió i manté l’hegemonia. ¿Com quedaria Puigdemont si a continuació no anima la insurgència per fer efectiva la república? ¿Com quedaria si després fracassa?