Atenció a dictar sentències

He passat els dies d’estiu a Barcelona. I havia decidit aprofitar-los per posar una mica d’ordre en el meu atapeïment de llibres lamentablement desordenat. He fracassat una vegada més. Però m’he trobat a les mans un llibre de Joan Amades que dedica moltes pàgines a la pipa. Potser el lector ja ho sap, que fumo en pipa. Algunes fotografies ho certifiquen. No és un fet ocasional, he fumat en pipa des que era adolescent fins ara, que faré 92 anys.

Demano al lector que no prengui aquesta informació com un desafiament. Que jo hagi estat fumant tota la vida, matí i tarda, i que ara pugui escriure, pot ser una raresa. I és prudent no confiar en les rareses. Dit això, i esperant que ningú se’m tiri al coll pel fet de dir que fumo en pipa un dia després de l’altre, diré dues coses: fumar suposa certament un risc, i se m’han mort prematurament tres persones que no fumaven.

Per cert, fumar és un hàbit antiquíssim. Els pobles amerindis ja fumaven com un acte ritual per inspirar els déus –i és curiós que jo fumi amb l’esperança de despertar les idees que necessito per escriure els possibles articles–. En una abadia d’Irlanda hi ha una estàtua jacent d’un monarca que està fumant una llarga pipa. Històricament, la pipa ha sigut un objecte cultural i diví.

Jo no aspiro a ser adorat com a vell fumador en pipa, com ocorria en temps antics. Fins i tot hi havia normes per fumar bé: “Abocar prou tabac per omplir el palmell de la mà dret. Encendre la pipa amb pausa. Passar-se la pipa del costat esquerre al dret de la boca. Mirar al cel”. Continuo: “El fumador que es deixa apagar la pipa és com el soldat que es deixa agafar l’arma”.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Pensant en els joves d’avui, està molt bé que no comencin a fumar. Però els que ja estem vells i sempre hem fumat i ja hem passat els 90 anys denunciem la gran mentida impresa als paquets de tabac: “Fumar mata”.

Aviso, doncs, els lectors: aquest article l’ha escrit un difunt.