Temps de ràdio

Aquest estiu que ja hem deixat enrere me l’he passat a casa. I he pogut comprovar això que anomenem "coses de la vida". L’estiu infantil, l’adolescent, el de la maduresa i el de la vellesa.

Recordaré, ara, només aquell temps en què era habitual que les criades de servei, a l’Eixample de Barcelona,cantessin mentre estenien la roba. Era el temps en què les ràdios transmetien cançons que s’havien fet populars. Sempre m’ha agradat cantar i que la gent canti. I aquestes noies que cantaven als patis de les cases eren transmissores dels èxits més populars de les ràdios.

Una estona de llibertat

Cantaven més o menys bé, però amb una alegria vital. O potser no tenien consciència que estaven cantant. Potser era una manera de respirar una estona de llibertat. No hi havia cap senyora que donés ordres. La roba que es penjava a eixugar obeïa sense problemes.

Em sembla magnífic cantar sense obligacions, i sense la pretensió de fer-ho bé. M’atreviria a dir que aquelles noies que cantaven als patis de les cases no sabien que estaven cantant. M’agrada que l’instint de la llibertat sigui més natural que el deure de la perfecció.

Ja fa temps que no sento ningú cantant al pati de la meva escala. Abans de la guerra de 1936 hi havia una publicitat cantada i la meva dona encara recorda una cançó publicitària que feia l’elogi de la Camiseria París. Lletra i música.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Naturalment, la publicitat actual no té res a veure amb la d’aquells temps. Però hi ha uns testimonis sorprenents d’altres temps. Avui ens sembla increïble aquest anunci que es va publicar fa temps en el Teatre Tívoli: "Teatre sense humitats ni rellent".

Parlar del passat amb el necessari rigor no sol ser fàcil. És evident que el pas del temps multiplica els punts de vista i les possibilitats de cometre errors. Però seria injust no admetre que hi ha errors aparents i admesos que un dia apareixen com una inesperada força positiva.