¿Per què van com bojos amb els màsters?

El desvergonyiment de certs polítics espanyols quan s’arrosseguen pel fang és increïble. Els pares de la pàtria que regulen l’accés, l’organització interna i els requisits de les titulacions universitàries –que recordem que s’emeten en nom del Rei tant en els centres públics com en els privats– són capaços de carregar-se la seva pròpia criatura per unes dècimes... a les enquestes. L’anomenada‘guerra dels màsters’–la terminologia bèl·lica no espanta ningú si no surt del tuit d’un independentista– té uns racons quetenen més a veure amb el sistema polític que amb l’universitari.

Per començar cal aclarir que a Espanya hi ha dos tipus de màsters: els títols propis que emeten les universitats dins dels anomenats programes de formació contínua orientats al reciclatge dels graduats anys després d’abandonar les aules, i els mal anomenats màsters oficials que són en realitat màsters universitaris. Els primers existeixen des dels anys 80 i els segons van arribar amb Bolonya. Quan es van aprovar, alguns ja vam advertir que l’equiparació del nom induiria a confusions. Cap dels casos denunciats fins ara fa referència a un màster universitaritot i que alguna periodista proclami sense rubor en una ràdio pública que el que està passant és conseqüència de la implantació de Bolonya que obliga tothom a fer un màster a preus desorbitats per obtenir la mateixa titulació que abans s’obtenia amb la llicenciatura. No és el cas ni deCifuentes, ni deCasadoni deMontón; tots van cursar unmàster que era títol propi de la Universitat Rei Joan Carlesi concretament tots en el mateix institut.

Abans d’empastifar el nom de tots els màsters i de totes les universitats, polítics i periodistes haurien d’aplicar més rigor. És una niciesa que estiguin donant més credibilitat als programes informàtics de control de plagis que als tribunals que es constitueixen d’acord amb les normes que ells mateixos elaboren i controlen. Si estan convençuts de tot el que diuen, haurien de substituir elstribunalsde doctorat i de màster per unaaplicació antiplagi. 

El que està passant no té res a veure ni amb l’endogàmia universitària ni amb la seva falta de transparència. Té a veure amb els mecanismes d’entrada i sortida de la política. Observin amb atenció les biografies deCifuentes,Casado i Montón. Els tresprocedeixen de les joventuts dels seus respectius partits. Feien vida d’aparell mentre els seus companys estudiaven. Els tres van començar a ocupar càrrecs públics –normalment de lliure designació– poc abans d’acabar el seu grau o la seva llicenciatura. Els tres han grimpat per les seves destreses en la vida interna dels partits, amb tots els seus vicis. I els tresvan cursar un màster mentre exercien càrrecs públics. ¿Per què? Doncs, simplement,per por, al triomf o al fracàs. Ells sabien, com saben els seus companys, que si un dia aspiraven a aconseguir uncàrrec de primer nivell–que haurien aconseguit pel seu domini dels ressorts interns de poder– necessitarienblanquejar una biografia en la qual només hi hauria un graui molts càrrecs de partit o de lliure designació. Els màsters els servien per amagar que el sistema polític a Espanya no és meritocràtic, sinó clientelista.

Currículums atapeït de càrrecs a dit

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Però ells també sabien que si en algun moment queien en desgràcia i eren expulsats de la primera línia per equivocar-se de bàndol en alguna conspiració, el seu currículum no els ajudaria a trobar feina si només estava atapeït de càrrecs a dit. Necessitaven mèrits i una certa acreditació. Fixin-se que la majoria de titulacions que donava laRei Joan Carleses referien a la “gestió pública”, buscant homologar l’experiència política com a experiència laboral. I, normalment,es titulaven com a experts en les matèries que havien dirigit políticament. Possiblement a Espanya no es valora l’experiència laboral en les administracions com en altres països per la manera com s’entra en la política. Entrada i sortida estan connectades.

De manera que molts dels nostres polítics han anat com bojos pels màsters sense que això tingui res a veure amb Bolonya. Han buscat blanquejar la seva entrada i la seva sortida de la política tot i que per a això s’hagin carregat una institució com la universitat que tenen l’obligació de protegir. El paradoxal és que el detonador d’aquesta paròdia sigui algú comAlbert Riverael principal mèrit del qual per ser-hi és la lliga de debat universitari on la prova final obliga a defensar una idea i la seva contrària amb mitja hora de diferència. Va guanyar per golejada.