01 juny 2020

Anar al contingut

POLÍTICA CATALANA

Un any després del 20 de setembre

JORDI COTRINA

Un any després del 20 de setembre

Joan Tapia

¿Per què el secessionisme va perdre la batalla que Jordi Sánchez va creure que anaven a guanyar?

Aquesta setmana farà un any del 20 de setembre del 2017. Recordo que aquell matí vaig sentir a la ràdio que hi havia un registre a la Conselleria d’Economia. Al cap de pocs minuts un tuit de Jordi Sànchez deia una cosa així com: "És el moment, tots a protestar davant de la 'conselleria'". Vaig decidir anar a veure el que passava (el teatre d’operacions estava a 200 metres de casa meva). Hi havia ja uns mil manifestants i em vaig trobar Jordi Sànchez que, amb el seu to cordial de sempre, però una mica excitat em va dir:

-El que passa és gravíssim, avui Rajoy s’ha equivocat molt, hi haurà indignació. No s’adonen que amb els seus actes encoratgen la nostra mobilització.

Després la concentració va adquirir grans proporcions i al caure la tarda hi va haver inflamació. Sense passar-se perquè en un vídeo es veu els manifestants aixecar rams de flors cridant: "Aquestes són les nostres armes". Per les breus paraules creuades -Sànchez tenia pressa- vaig interpretar que no es pretenia res semblant a una sublevació (és del que se l’acusa ara) sinó una gran protesta -potser amb algun desordre puntual- que acabés obligant a autoritzar un referèndum (el “votarem” va ser molt corejat). Em va fer l’efecte que Jordi Sànchez estava convençut que guanyarien.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però les coses es jutgen pels resultats i el balanç hauria d’obligar a l’independentisme a un replantejament. Un any després Jordi Sànchez i els principals dirigents del 27-O estan a la presó... o en l’exili. El secessionisme ja no té majoria real des que la CUP es va negar a votar Jordi Turull el dia abans que el jutge Llarena ordenés la seva entrada a presó (incomprensible) i les divergències entre els que recolzen Puigdemont (amb tendència a radicalitzar-se) i ERC, que propugna el pragmatisme, són tan forts que no es posen d’acord en què fer amb els sis diputats inhabilitats per Llarena (que ja no cobren com a diputats). Això va obligar a tancar el Parlament a mitjans de juliol i la situació segueix bloquejada malgrat que el debat sobre l’Estat de la nació s’hauria de celebrar a primers d’octubre.

El balanç és negatiu. Jordi Sànchez es va equivocar fa un any quan va dir (i s’ho devia creure) que era Rajoy el que havia ordenat a la Guàrdia Civil a entrar a Economia. No va ser Rajoy, sinó el jutge del 13 de Barcelona i a partir de llavors la iniciativa de defensa de l’Estat va passar en mans de la fiscalia, que no sempre seguia Rajoy -com es va veure amb el cas de Joaquim Forn- i dels magistrats del Suprem.

Ara el Govern de Pedro Sánchez creu (Josep Borrell ho acaba de declarar i Meritxell Batet va ser encara més explícita amb Jordi Basté) que les coses serien més fàcils si no hi hagués dirigents independentistes a la presó. Jugar al pòquer de farol, com va declarar l’exconselleraClara Ponsatí, va ser una mala idea. El pitjor és que l’actual president de la Generalitat proclama que el pòquer de farol és el punt irrenunciable de partida. La realitat d’avui no té res a veure amb l’escenari que Jordi Sànchez imaginava el 20 de setembre del 2017. ¿No treu ningú les lògiques conclusions?