01 juny 2020

Anar al contingut

EL TEXT I LA TEXTA

Torra i Pastor

Torra i Pastor

Juan Carlos Ortega

En el fons, no pretenc parlar ni de Quim Torra ni d’Ana Pastor, però titulo el text així perquè ells em van donar la idea de l’article l’altra nit, quan els veia a la tele durant aquella curiosíssima entrevista.

Amb la dificultat que l’entrevistat contestés el que la periodista li preguntava, vaig pensar què passaria si això mateix es produís en la vida quotidiana. ¿S’ho imaginen? Potser fent el paral·lelisme podrem captar de veritat i en la justa proporció la magnitud de la insensatesa.

Imaginin-se, per exemple, una parella d’enamorats, noi i noia. Ella li pregunta a ell si l’estima. L’home, somrient, respon: “L’amor és una cosa importantíssima i sempre defensaré el dret a estimar-se”. “Sí, ja, és clar, però jo no et preguntava això, carinyo”, comenta la noia, que, de cop, ha quedat descol·locada. “Et preguntava si m’estimes”.

Diàleg insòlit

Ell, sense perdre el somriure, aclareix: “Estimar és un verb i, a més, un verb antiquíssim. La gent s’ha estimat sempre. I no només homes i dones; també pares i fills, i fins i tot podem estimar els animals, ¿potser no hi havies pensat?”. La pobra dona enamorada comença a impacientar-se. “Amor meu, de veritat, no sé què et passa. Et pregunto, i aquesta és ja la tercera vegada, si m’estimes. No crec que sigui tan difícil respondre’m. Digues-me ‘sí’ o ‘no’ i ja està”.

En vista de la dificultat que Torra respongués al que se li preguntava, vaig pensar què passaria si un diàleg semblant succeís en la vida quotidiana

L’home s’incorpora, tus, i mirant als ulls la seva interlocutora, continua parlant: “També podem estimar l’art, no ens n’oblidem”. “¿Però m'estimes o no, maleït siga?”, li crida la dona, que definitivament ha perdut la paciència. Ell, sense alterar-se, li respon: “Et parlava fa un moment de l’art. Això em recorda com m’agrada la simfonia número 38 de Mozart”.

A passeig

Bé, parem aquí aquest hipotètic diàleg i pensem quina hauria de ser la reacció de la dona. Com jo els considero a vostès persones raonables, em sembla evident que tots em respondran que ella l’ha d’engegar a ell a passeig, i jo els dono tota la raó. No respon a les seves preguntes. Comença a desviar-se del tema i acaba contestant coses que mai li han preguntat. En una situació així, pensaríem que la nostra parella s’ha tornat boja rematada o ens està prenent el pèl.

Una entrevista així hauria d’haver-se interromput al cap de dos minuts de començar, però cap periodista ho fa

Llavors, ¿per què no pensem això mateix quan un polític comença a desviar-se del tema i acaba contestant coses que mai se li han preguntat? Estem tan acostumats a aquest insòlit comportament dels entrevistats polítics que l’hem acabat assumint com a normal. Però no ho és. El diàleg entre Torra i Pastor va ser tan insòlit com el que m’he inventat unes línies més amunt.

Presa de pèl

¿A quina conclusió hauria d’haver arribat Ana Pastor? Òbviament, a la mateixa que en l’exemple amorós. O el seu entrevistat està boig o li està prenent el pèl. O les dues coses. En qualsevol cas, una entrevista així s’hauria d’haver interromput al cap de dos minuts de començar, igual que la dona enamorada hauria d’haver sortit com un llamp tan bon punt el seu nòvio comencés a respondre coses rares que no venien a tomb.

Però cap periodista ho fa. Tant de bo això canviï algun dia.