Anar al contingut

DIADA

El dia després

El dia després

Eulàlia Vintró

Per setena vegada consecutiva, entitats civils, amb el recolzament inqüestionable del Govern català i del seu president, així com dels mitjans de comunicació públics, pagats pel Govern amb els diners de tots però només al servei de menys de la meitat de la ciutadania, i les forces polítiques partidàries de la independència han tornat a omplir els carrers de Barcelona de forma reivindicativa, festiva i pacífica per reclamar, aquesta vegada, la instauració de la república i l’alliberament dels polítics empresonats.

El nombre de manifestants és espectacular i confirma que, més enllà de les evidents divisions entre dirigents i partits polítics independentistes, una part molt significativa de Catalunya continua aspirant a la secessió i a la creació d’un Estat català republicà. No sembla, doncs, que l’anomenat suflé s’estigui desinflant de manera significativa ni que la retòrica grandiloqüent i fins i tot ofensiva del duo presidencial català, acompanyada d’una nul·la acció efectiva de govern, hagin fet disminuir de forma perceptible la confiança dels seus votants.

Ara bé, ¿fins quan és raonable mantenir aquesta situació? ¿Ens podem permetre que les proclames, les mobilitzacions contínues i les calculades ambigüitats dels membres del Govern i dels partits amaguin els autèntics problemes de la gent i deixin sense resposta qüestions molt importants? Posaré alguns exemples.

Quant als problemes: les retallades en sanitat, considerades com a modèliques per Mas, no han sigut corregides, com sí que ho han fet altres comunitats, i avui som la tercera autonomia per la cua en despesa sanitària per habitant. Això explica les llistes d’espera per a proves mèdiques o intervencions quirúrgiques, la disminució de llits hospitalaris o el creixent malestar del personal sanitari per les reduccions salarials i per la insuficiència de professionals. El mateix podríem dir de la despesa en educació que segueix cinc-cents milions per sota de la xifra de fa vuit anys i manté el mateix nombre de barracons escolars, per sobre del miler. Això sí, podem gastar alguns centenars de milers d’euros en publicitat als diaris, amb pàgines senceres d’odes a la carmanyola o a la poma. ¿Algú ha vist o creu que podria veure una cosa semblant als diaris de França, Alemanya o Itàlia?

Quant a les qüestions: ¿quan tornarà a funcionar amb normalitat, és a dir, amb sessions plenàries, el Parlament? ¿A qui cal reclamar explicacions versemblants sobre la paralització d’aquest funcionament? ¿Quins són els punts de discrepància entre ERC, el PDECat i l’entorn de Puigdemont? ¿Qui els està dirimint i quan ho faran? ¿Hi ha prevista alguna data per començar a governar? I podríem seguir amb la preparació dels pressupostos, les gestions per provar de recuperar les empreses fugides, la parcialitat dels mitjans de comunicació públics...

És urgent que l’acció política substitueixi la retòrica i que Catalunya recuperi la unitat i la convivència. Altrament anem cap al desastre i el sector independentista, que ho sap, hauria d’actuar en conseqüència.

0 Comentaris
cargando