Els moments fundacionals

¿En quin moment es funda un Estat i com es fa? Vistos des del futur,la majoria dels moments fundacionals dels grans estats democràtics són menyspreables.Van partir de decapitacions o de guerres més o menys civils. ¿D’on arrenca la legitimitat de l’actual Estat espanyol? ¿De la reconquesta del senyor Pelayo? ¿De les Corts deCadis? ¿De les guerres carlines? ¿Del resultat d’uneseleccions municipals? ¿Del triomf d’uncop d’Estat? ¿Delreferèndumde la Constitució del 1978? La mateixa facècia que alguns fan de la Diada es podria fer del Dia de la Raça. No hi ha un moment zero pristí de cap estat. Cada actor polític i cada ciutadà col·loca el començament de la història allà on més el consola.

Els estatslegalment constituïts aquestes preguntes els incomoden.Són tabús, perquè conformen aquells principis axiomàtics que una societat necessita donar per descomptats per evitar tota mena de fractures. És el que Michael Billig va anomenar el“nacionalisme banal”.Una part del mal humor de la societat espanyola amb el que passa a Catalunya es basa en la transgressió d’aquest pacte tàcit. Certs sectors il·lustrats són especialment sensibles a aquest malestar. Veuen els independentistes com aquells nens que es posen a parlar de sexe o d’escatologia a la sobretaula de Nadal.

Les votacions del 6 i 7 de setembre

Gent més honesta i justa, com Antón Costas, insisteixen amb tota la raó del món en el fet que el presumpte moment fundacional de la república catalana és tan poc edificant com el del’Estat al qual els seus promotors acusen de demofòbic. L’independentisme va perdre la major part del seu impuls com a moviment de regeneració democràtica amb lesvotacions al Parlament del 6 i 7 de setembre.No van actuar de manera radicalment diferent al procediment que es va utilitzar per nomenar l’hereu dels Borbons com a successor en la direcció de l’Estat “a títol de Rei” en la dictadura. Van utilitzar el seu control dels ressorts del poder en benefici de les idees que defensaven.

Com ho va fer aquest cap d’Estat designant un bon nombre dels senadors de les Corts constituents, una minoria de bloqueig. Molts independentistes van voler esborrar aquesta ignomínia amb el referèndum de l’1-O i molt especialment amb l’ús polític que va fer Rajoy de les lleis i de la policia durant aquella jornada. Cert és també quea Espanya ningú recorda mai aquests greuges a la meitat de la població en el moment fundacional del règim actual.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Però la reflexió del professor Costas hauria de fer pensar els dirigents independentistes més enllà de les seves presses revolucionàries. Aquelles votacions han alimentat una enorme desconfiança en una part de la població catalana, especialment aquells que van abraçar la causa catalanista des d’orígens culturals i socials molt diferents. El 6 i 7 de setembre, per a una part de la direcció independentista,va deixar de ser català qui viu i treballa a Catalunya per ser-ho només els que viuen, treballen i volen la independència. Aquesta deriva permet als partidaris dela versió més àcida d’Espanya acusar l’independentisme de ser un simple nacionalisme vuitcentista.I fins i tot els més atrevits, comPablo Casado,es permeten qualificar la Diada de festa xenòfoba amb el cartell del Dia de la Raça a la seva esquena. 

Des d’aleshores, un dels errors fonamentals de Puigdemont i Torra és que en el seu discurs i en la seva acció política tendeixen a ignorar els dos milions i escaig de catalans que no volen la independència. Els consideren mers peons de l’Estat amb el qual es pretenen confrontar. No actuen de la mateixa manera ni Junqueras, ni Esquerra, ni una part del PDECat ni Òmnium tot i que sovint ho facin amb un llenguatge naïf. Aquest és el nus gordià de l’actual conjuntura. L’independentisme està on ho volia Aznar, reclòs en les essències de les nacions predeterminades per la història i allunyat de l’univers obert de les nacions en construcció que busquen un estat que les empari i no un estat que les fossilitzi. Mentre l’actual cúpula independentista no surti d’aquesta closca, la seva força davant l’Estat espanyol serà insuficient i minvant. I el que és més determinant, pretendrà ser una república amb uns fonaments molt poc republicans. Només una votació amb regles acceptades per partidaris i detractors de la independència pot fonamentar un nou estat al segle XXI. Aquesta era la base de les manifestacions des del 2012. La ceguesa política de Rajoy, els seus excessos policials i judicials no justifiquen en cap cas la creació d’un nou estat que sigui la simple rèplica de l’anterior sota una altra bandera.