La Diada (i 2)

En la nostra història recent no hi ha hagut commemoracions més encertades que les que va propulsar Pasqual Maragall al capdavant del tripartit, amb la col·laboració de la consellera Tura i la direcció de Joan Ollé. L’invent maragallià, que s’ha anat allargant en el temps (però també esfilagarsant com a concepte), contenia les dosis justes d’evocació nacional, la consciència nítida de comunitat històrica i la voluntat explícita de convertir-se en una celebració oberta, participativa, amb ecos de totes les sensibilitats que conviuen a Catalunya. Barrejava el ressort de les emocions patriòtiques (i sentimentals, per descomptat) amb l’efervescència de la contemporaneïtat, i eren al mateix nivell Miguel Poveda i ‘El cant de la senyera’. No oblidava (al contrari) la simbologia, però s’obria al món, un món divers i polièdric, un magma en el qual Catalunya, tot i que no agradés a uns quants, vivia i viu immersa.

La celebració d’aquest any sembla que conservarà una part d’aquella idea diürna i solar (els homenatges poètics, les cançons), però contindrà una càrrega nocturna amb què no puc combregar. ¿Les institucions, com a institucions, han de protagonitzar una marxa de torxes i promoure un acte “impressionant, potent i metafòric”? ¿On establim la frontera? Tinc els meus dubtes, deixin que ho digui. Entre l’excés simbòlic de les emocions governamentals i la contenció noucentista de Maragall, jo trio Pasqual.