La ciutat i les rates

Les rates mai se n’han anat de Barcelona ni de cap altra ciutat, són indissociables a les aglomeracions urbanes; simplement, en un moment històric, quan la higienització es va imposar com a política de supervivència de l’espècie humana, els maleïts rosegadors van ser expulsats de la superfície que durant segles havien compartit amb els ciutadans i llançats al regne del clavegueram subterrani, sota pena d’aniquilació tan bon punt traguessin el seu repel·lent morro per les reixes del desguàs.

En aquest equilibri imposat a força de mata-rates han aconseguit sobreviure, igual que els seus cosins llunyans, els ratolins, infinitament més simpàtics i espavilats a ulls de la gent gràcies a una literatura infantil molt favorable. L’existència de rates a Barcelona, doncs, no és atribuïble directament aAda Colau, i això ja és molt dir en aquest estiu negre en què tot sembla haver-se girat en contra de l’alcaldessa, des dels independentistes als constitucionalistes, els antituristes, els guàrdies urbans i fins i tot els manters.

Són sinònim del pitjor, de la malaltia, de la brutícia, de la maldat, de l’avidesa, de la baixesa moral; rates n’hi ha als vaixells, en la política, en el crim organitzat, en el periodisme, entre la cúria eclesiàstica, a les comissaries, en qualsevol lloc en què pugui desenvolupar-se la perversitat. Però això és només metàfora d’uns mamífers que, en realitat, són la quinta essència de la timidesa, de la discreció, potser com a mètode sobrevingut de supervivència després de ser declarats l’enemic públic número u de la salut i ser estigmatitzats pel seu protagonisme en la divulgació de les pestes medievals.

Notícies relacionades

Les rates tornen a aflorar als carrers de Barcelona després d'eliminar el reforç antiplagues

Rates als carrers de BCN

Lareapariciód’uns quants exemplars a la superfície aviva l’aversió desenvolupada pels humans per aquesta espècie, però, sobretot, alerta de l’existència d’alguna disfunció en el servei de neteja o en l’actitud descurada d’alguns veïns o forasters, o dels dos alhora. Aquestes excursions temeràries a la recerca de contingents d’escombraries descontrolats no semblen ser símptoma d’una capacitat de reconquesta del que en un temps va ser seu, només ésun recordatori de la seva existència real, més enllà de l’atracció dels autors de ficció per la ciutat i les rates, un títol potent, repetit més d’una vegada i de dos.

No hi ha censos de rates, només uns milers de denúncies anuals per fer-se visibles, segurament una nimietat comparada amb la població real de rosegadors bruns o negres que habiten en els baixos fons urbans. En algun moment no gaire llunyà, les ciutats decidiran explotar el seu subsol per a alguna cosa més que el pas del metro o les conduccions de les aigües negres i potables, aquell dia començarà una nova batalla per expulsar les colònies de rates dels seus dominis, aprofitant l’espai alliberat per instal·lar edificacions públiques, oficines, centres socials i esportius que destorben al mercat immobiliari. Per continuar vivint separats, les haurem d’enviar a l’infern.