Discutit trasllat de la tomba del Valle de los Caídos
Tanta pau portis com descans deixes
Buscar excuses per refutar l'exhumació de les restes de Franco és el recurs dels qui no volen dir per què s'oposen
undefined20037974 madrid 09 08 12 turistas en el valle de los caidos foto 180703161153
Franco no ha de seguir un minut més enterrat amb honors de governant en un lloc de privilegi dins d’un monument patrimoni de l’Estat, el Govern utilitza de manera legítima i proporcionada l’instrument del decret llei per assegurar una exhumació irreversible i resulta urgent fer-la perquè, com abans se l’emportin, més alleujats quedarem; com bé explica el refrany.
Al mar de cinisme i hipocresia generat després de l’anunci de la remoció de les restes del dictador al seu mausoleu, edificat sobre les vides de milers d’espanyols esclavitzats, afirmacions tan contundents poden produir desconcert a més d’un. Però quan s’estén la impudícia és hora de començar a anomenar les coses pel seu nom.
Explicar la història d’Espanya com s’ha de fer
Mentre el cadàver d’un traïdor i colpista segueixi honrat al Valle de los Caídos com un militar i un home d’Estat, la història d’Espanya continuarà sense explicar-se degudament. Pot ser que per a molts aquell alçament fos legítim i necessari, però això no canvia el fet incontrovertible que Franco va trair l’Estat legítim que va jurar defensar i la seva paraula. Ja ho va dir Winston Churchill: un té dret a tenir les seves pròpies opinions, però no els seus propis fets.
El general D. Eisenhower va ordenar fotografiar els camps de concentració nazis tot just alliberats perquè estava segur que, algun dia, algú negaria que haguessin existit. Si Franco continua honrat al Valle de los Caídos acabarà sent només un militar i un governant, quan només va ser un dictador. Però no es tracta només d’història, també de com s’escriu el nostre present i futur. Un país i una democràcia es defineixen també per l’exemplaritat dels personatges a qui honra.
Refutar l’exhumació perquè existeixen coses més urgents o que importen més als ciutadans, representa l’exemple perfecte d’aquest impudor aparentment inofensiu al que recorren els qui no volen dir obertament per què s’oposen. Igual que refugiar-se en el debat sobre la validesa jurídica del decret llei, quan el Tribunal Constitucional ha conclòs la qüestió en diverses sentències -29/1987, 332/2005-, establint amb claredat que la urgència és un "judici purament polític", correspon al Govern en la seva potestat de direcció política de l’Estat. Al Congrés li toca validar-lo i, en el seu cas, al TC fiscalitzar la seva validesa en examen extern, sense suplantar els òrgans que aproven o convaliden el decret. El TC verifica si afecta a les matèries reservades fixades en l’article 86 de la CE o si la justificació del seu ús hi cap dins dels límits del raonable, però la urgència la defineix l’Executiu, no la justícia.
Tot i que els qui s’amaguen després de semblants arguments ho saben perfectament. Perquè no es tracta de l’imperi de la llei, sinó de conservar incorrupta una història d’Espanya on els vencedors continuen enterrats amb honors i els derrotats continuen oblidats a les cunetes; per descomptat, sempre en nom de la reconciliació i el perdó.
