Anar al contingut
El record de les víctimes del 17-A

El record de les víctimes del 17-A

Enric Marín

Hi ha una regla inviolable en aquestes commemoracions: ningú ha de contaminar la memòria dels morts en un atemptat

Dijous, 17 d’agost del 2017. En aquella jornada Barcelona mostrava l’aspecte de qualsevol dia d’estiu. Un dia calorós en què els turistes de la procedència més diversa omplien carrers i monuments de la ciutat. I va ser, precisament, el carrer més cosmopolita i emblemàtic l’objectiu finalment escollit pels terroristes gihadistes. Hores més tard, l’escenari del terror es desplaçaria a Cambrils. Sense haver superat la commoció inicial, i encara no assimilades les dantesques imatges que persegueix tot acte terrorista, dos fets altament positius van sorprendre l’opinió púbica local i internacional: la ràpida i eficaç acció de la policia catalana i la resposta cívica, tolerant i respectuosa dels dirigents polítics i la societat civil. Imatges, moltes imatges, però, sobre tot, la de l’abraçada de l’imam de Rubí i el pare d’una víctima de l’atac gihadista. El mateix ‘The New Yorker’ destacava en un editorial el contrast entre el discurs xenòfob de Donald Trump i el posicionament institucional conciliador del president de Catalunya, Carles Puigdemont. El 2001, l’expresident Bill Clinton, va pronunciar a Barcelona una conferència sobre globalització i canvi social. En aquest acte, Clinton va sorprendre l’audiència amb un vaticini molt contundent: “The future will be catalan or taliban” (‘el futur serà català o talibà’). 16 anys més tard, aquella sentència adquiria una significació renovada.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La professionalitat que van demostrar els Mossos d’Esquadra com a policia democràtica i integral va contrastar amb el matusser procedir del ministre Juan Ignacio Zoido, que va ignorar i menysprear el treball sobre el terreny de la policia catalana. Però el pitjor no va ser això. El pitjor estava per arribar, i no va ser cap sorpresa. Al cap i a la fi, el PP sempre ha especulat políticament amb el terrorisme. Ho ha fet històricament amb ETA i les víctimes, i ho va fer amb la terrible tragèdia dels atemptats d’Atocha del 2004. Les mentides del 2004 no van funcionar: en l’època de les comunicacions globals i en xarxa, segons quines mentides locals tenen poc recorregut. Sigui com sigui, el premi que van rebre els Mossos va ser una campanya de difamació que encara continua activa. Ara, com el 2004, aquest tipus de campanyes d’intoxicació informativa només convencen els ja convençuts. Però el cert és que el major Josep Lluís Trapero, responsable de la policia catalana en aquells tràgics dies, ha rebut com a premi estar pendent de judici amb càrrecs que tot Europa veu com a estrictament imaginaris. Uns delictes que només hi ha en les instruccions “creatives” de Pablo Llarena o Carmen Lamela.

Aquests fets o el discurs televisat del Rei del 3 d’octubre han fet considerar la possibilitat d’organitzar actes de protesta contra el Monarca o d’homenatge a Joaquim Forn i Trapero. Amb bon criteri, tots dos han expressat la incomoditat que els genera la idea de cap homenatge. Hi ha una regla sagrada, inviolable, en aquest tipus de commemoracions: el record de les víctimes del terrorisme no es pot contaminar políticament. Per ningú. Mai.