Europa, la Xina et crida

En plena guerra comercial, la Xina va oferir a la Unió Europea posar en marxa un front comú contra els Estats Units. Brussel·les no va acceptar, segons el diari 'South China Morning Post’, però les dues parts van acordar establir un grup de treball per resoldre disputes a través de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Europa ha pres la millor decisió. No és qüestió de deixar un aliat per agafar-se a un altre, però és evident que ha arribat l’hora de jugar el paper de frontissa que li correspon en aquest període històric de transició d’un poder hegemònic en declivi a un altre d’emergent.

Trump i bona part del Partit Republicà no veuen a Europa un soci per tractar d’igual a igual i amb el qual prendre les decisions estratègiques necessàries per al futur d’Occident i del món globalitzat. Ens veuen i ens tracten com un vell aliat, que ha deixat de ser prioritari i costa mantenir, una càrrega per a l’"America first". No es tracta de l’última bomba trumpiana que titlla la UE d’"enemiga", fa temps que els EUA van començar a deixar anar amarres a l’Atlàntic per posicionar-se al Pacífic, tot i que com el gos de l’hortolà, prova d’impedir tant sí com no que un altre -sigui Rússia, Alemanya o la Xina- s’apropiï del que ell ja no vol i s’entossudeix a destrossar sembrant la zitzània, per si n’hi hagués poca, entre els europeus.

Al contrari, la Xina no es cansa de dir que "Europa és una de les seves prioritats estratègiques", i li ha ofert un ventall d’oportunitats per col·laborar en la creaciód’un model econòmic més sostenible, que abordi els grans reptes que amenacen el planeta: la desigualtat, el canvi climàtic i la deriva proteccionista. Brussel·les es mostra esquiva i perd el temps, però la situació internacional evoluciona tan ràpid que, com es descuidi, serà massa tard.

Avui més que mai, el món necessita institucions internacionals fortes, capaces de frenar la creixent hostilitat entre Washington i Pequín i de posar ordre entre els molts poders emergents que volen fer sentir la seva veu al caòtic escenari mundial. La UE, avalada pels valors que defensa, té una oportunitat única d’exercir d’àrbitre i impedir que es repeteixi el descens als inferns dels passats anys 30. Llavors, el poder hegemònic del Regne Unit va ser incapaç de fer front a la crisi financera que havia fet desplomar els mercats, i el poder emergent, els EUA, van considerar que encara no estava preparat per agafar el comandament. El proteccionisme i el nacionalisme bel·ligerants generats en aquella terrible dècada recorden els fantasmes que ens amenacen.

 Els riscos de guerra es disparen quan no hi ha institucions comunes robustes sobre els estats sobirans. En aquests dos últims anys, els EUA han abandonat l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic, la Unesco, la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides i l’acord nuclear amb l’Iran. Quant a l’OMC, Trump va insinuar la seva voluntat d’abandonar-la i dies després la va amenaçar amb "fer alguna cosa" si no comença a tractar "adequadament" els EUA.

"Hem entrat en un nou món de conflictes de poder dur en què Europa ja no pot confiar en altres per a la seva defensa", escrivia el febrer passat l’ex primer ministre suec Carl Bildt. Al trencar la confiança entre els 29 membres de l’OTAN, Trump ha destruït el pilar polític de l’organització reduint-la al seu caràcter militar, al qual ha imposat la missió d’acabar amb el dèficit comercial nord-americà a través de l’exigència que els europeus facin servir el 4% del seu PIB anual en defensa, és a dir, en compres de material militar als EUA.

Autonomia estratègica

Europa necessita fer realitat la seva autonomia estratègica perquè el món, i en especial els EUA, comenci a prendre-la seriosament. Tot i que de moment no deixa de ser una aspiració, una Europa dotada de les capacitats militars indispensables tindrà més facilitat per entaular una relació d’igualtat amb els EUA, que li permeti mantenir-se equidistant tant de Washington com de Pequín, per bastir ponts que enforteixin el diàleg i la negociació entre els dos titans.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ningú s’ha d’espantar per l’eventual reducció de la presència militar nord-americana en sòl europeu, xifrada en l’actualitat en 65.000 soldats. Al contrari, si s’aborda amb normalitat facilitarà que la UE prengui definitivament les regnes de la seva defensa. Per molts temors que alimentin els països de l’antiga esfera soviètica, Rússia no té ni població, ni potencial econòmic, ni militar per suposar una amenaça real. Al contrari, Moscou necessita trobar com més aviat millor una solució que li permeti escapar-se de la sagnia econòmica que li causen tant la seva implicació en el conflicte d’Ucraïna, com les sancions d’Occident per aquest.

L’acostament d’Europa a la Xina per defensar conjuntament les regles de les institucions multilaterals, el comerç internacional i la lluita contra el canvi climàtic és la millor manera de respondre al proteccionisme i l’unilateralisme trumpians.