Estripar les cartes

Després de la negativa del tribunal de Schleswig-Holstein d’extradir Carles Puigdemont pel delicte de rebel·lió, de la posterior retirada de l’euroordre, de la Crida Nacional per la República feta pel mateix Puigdemont aprofitant el ‘momentum’ i de l’accidentat congrés del PDECat en què l’opció possibilista capitanejada per Marta Pascal va ser derrotadaMarta Pascal–no sense una notable contestació interna que es va expressar en un elevat vot de càstig a la nova direcció–, es plantegen molts dubtes sobre la nova fase en què semblaven haver entrat la política catalana i espanyola.

La recuperació d’un protagonisme que semblava haver-se esfumat per part de Puigdemont suposa una clara amenaça a la distensió que s’havia obert després de la moció de censura a Mariano Rajoy i la investidura de Pedro Sánchez i, a Catalunya, de Quim Torra.

L’independentisme es troba dividit des del 21 de desembre no quant al seu objectiu final, la independència, sinó quant a l’estratègia a seguir. D’una banda hi ha els pragmàtics, entre els que es compten ERC i una part del PDECat i de Junts per Catalunya –però també altres sectors de la sobirania com Lliures, Units per Avançar o el mateix Santi Vila–, que són partidaris d’aprofitar les oportunitats de l’autonomisme, de renunciar a les presses, d’ampliar la base i de posposar ‘sine die’ la via unilateral que tan pocs beneficis i tants costos ha generat.

De l’altra hi ha la resta de JxCat, la CUP i l’ANC, una mena de modern carlisme que defensa la restauració del president deposat, que és partidari de mantenir la confrontació amb l’Estat, d’explotar el front judicial i d’implementar el suposat mandat de l’1-O, malgrat l’indiscutible risc que suposa de tornar a la casella del 15, per no parlar de les eventuals derivades judicials.

Líder suprem

Notícies relacionades

Artadi considera "decebedora" la Comissió Bilateral amb l'Executiu de Sánchez

El Govern i la Generalitat xoquen en l'agenda sobiranista i no concreten acords sectorials

Les divergències són molt evidents, però ningú s’atreveix obertament a desafiar els dictats de Puigdemont, que s’ha instal·lat de nou a la Casa de la República a Warterloo i que ha sigut elevat a la categoria de líder suprem. El temor de contrariar-lo a risc de ser titllat de traïdor s’ha visualitzat en la renúncia de Pascal a continuar dirigint el PDECat, en la negativa parcial a donar suport a l’increment del sostre de despesa proposat pel Govern de Sánchez o en el tancament del Parlament fins al setembre en vista de la incapacitat dels diputats catalans d’afrontar la resistència de Puigdemont a acatar la seva suspensió dictada per ordre judicial.  

Però, mentrestant, després de set anys s’ha reunit la comissió bilateral Estat-Generalitat. Sobre la taula, els presos i el referèndum, però sobretot, molt autonomisme. Falta reconèixer-ho sense embuts. Tot i que fer-ho suposi estripar les cartes i assumir que hi ha vida més enllà del procés. I majories alternatives.  Un escenari que depèn del PDECat, imprescindible per a l’estabilitat parlamentària en el conjunt d’Espanya i si volgués també en el Parlament català. I si decidís fer-ho fins i tot a risc de trencar-se no estaria sol.