Els símbols de la batalla

Amb Ahed Tamimi alliberada comença el debat. El retorn a casa d’aquesta activista, menor d’edat, que desarma els esquemes que cenyeixen els palestins a un model ètnic homogeni, s’ha convertit en una de les imatges més contundents de l’ocupació. Amb un perfil que encaixaria a qualsevol país europeu, la seva causa empatitza. Desproveïda de qualsevol símbol religiós, el seu activisme contra l’ocupació és més pròxim a la lluita del feminisme contra l’opressió que als moviments radicals islàmics, amb els quals Israel sempre ha provat de justificar la seva violència. Amb la seva barra i valentia s’ha convertit en una icona, un símbol de la batalla.

Malgrat ser menor d’edat, Ahed Tamimi va anar a la presó per treure dos soldats de casa seva a puntades de peu i amb una bufetada. El vídeo que va gravar la seva mare amb un mòbil –que també ha pagat amb vuit mesos de presó– es va fer viral i amb ell la humiliació dels sectors conservadors de l’exèrcit i el Govern israelià. Però si la seva detenció la va convertir ja en símbol de la protesta dels joves palestins, en llibertat Ahed podrà defensar encara amb mes raó la injustícia de mantenir en presons israelianes gairebé 300 menors palestines, víctimes d’un combat desigual contra un exèrcit que, com en el seu cas, entra sistemàticament a l’interior de les vivendes i manté pobles com el seu assetjats. A diferència de les imatges de violència en el conflicte palestí, la seva és una batalla contra l’opressió i això és una cosa que difícilment pot justificar qualsevol altra narrativa en la defensa d’Israel.

Moment crític

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La seva posada en llibertat arriba, a més, en un moment crític entre l’opinió pública després de l’aprovació pel Govern ultraconservador de Benjamin Netanyahu d’una llei supremacista que defineix Israel com una nació jueva. No és qüestió de posar en dubte el dret dels jueus a l’Estat d’Israel i defensar-lo davant els qui l’ataquin o el neguin, però de la mateixa manera que ha creat un Estat d’apartheid als territoris ocupats, aquesta nova llei n’estableix un altre, de facto, dins de les fronteres legalment reconegudes, posant de manifest que entre un Estat democràtic, en pau i jueu, el Govern opta únicament per això últim. Un Estat menys tolerant amb les minories, que afecta principalment el reconeixement de mes d’un 20% d’àrabs que viuen a Israel, però que amenaça també els drets de llibertat d’expressió i crítica els sectors jueus mes allunyats de l’ortodòxia.

La societat israeliana ha sortit al carrer a protestar per la deriva autoritària i figures tan destacades com Daniel Barenboim o Amos Oz ja han sortit als mitjans a denunciar que debilitant la democràcia Israel perd sentit. Són símbols d’una batalla oblidada on la figura rebel d’Ahed Tamimi  cobra rellevància entre els palestins, perquè torna el debat no a qüestionar la legitimitat de l’Estat d’Israel, sinó a la necessitat de posar fi a l’ocupació i a l’apartheid per mantenir-lo.