Anàlisi

L'oposició Frankenstein

Els que van augurar un Govern desencaixat s'han autodestruït en l'oposició

2
Es llegeix en minuts
L'oposició Frankenstein

Els dies abans que Pedro Sánchez guanyés la moció de censura, el PP i Ciutadans van augurar que s’anava a crear a Espanya un govern Frankenstein. La fogonada que va suposar la pluja de ministres de primer nivell i àmpliament preparats va apaivagar aquelles veus. Estem davantd’una oposició Frankenstein, incapaç de votar uns pressupostos que en part responen als compromisos que van demanar per a la investidura i en part són idèntics als aprovats fa només un mes.

PP i Ciutadans han entrat en una lluita caïnita pelvot extrem a la dreta del PSOE. El PP de Casado, com ja va fer el de Rajoy quan estava en l’oposició contra Zapatero, posa per davant els vots als compromisos d’Espanya amb la UE. L’esquerra sempre ha d’exercir una responsabilitat que a la dreta no se li exigeix. Seria convenient que Sánchez li suggereixi a Merkel que li faci una trucada de benvinguda al flamant líder del PP, tot i que Casado té poc marge de maniobra. Per primera vegada en la seva història, el partit conservador compta ara amb un corrent intern organitzat entorn de Soraya Sáenz de Santamaría. Mentrestant, Ciutadans es vol moure al centre però la seva oposició als pressupostos fa una olor a un neoliberalisme que ja no es porta en la major part d’Europa ni gairebé als Estats Units, on graven als cotxes europeus molt més del que es pretén gravar aquí la banca. Aquest duel de joves ultraliberals ens proporcionarà unes quantes tardes de glòria al Congrés dels Diputats i el tema del sostre de despesa només és el prolegomen. Però en cap cas s’uniran per intentar una majoria alternativa.  

Notícies relacionades

Les coses no són molt més ordenades entre els qui van donar el seu recolzament a la moció de censura. El PSOE no la va voler negociar pel que no pot queixar-se del que va passar amb el sostre de despesa per al 2019. El van deixar a l’estacada per motius diversos. Podem és avui un artefacte escapçat. El moviment assembleari ha resultat tenir un hiperlideratge, ara invisible per motius raonables com la maternitat i la paternitat. Res a objectar, però en aquesta conjuntura és inviable fer passos cap al desconegut com seria participar en la governabilitat, que no en el govern. El PDECat és encara pitjor que el PP. La lògica prepolítica de l’entorn de Puigdemont de què es va servir la vella guàrdia per doblegarMarta Pascal els converteix en un grup parlamentari imprevisible, en què l’humor del líder messiànic s’entrecreua amb la professionalitat dels diputats més experts. I en aquesta licitació, Esquerra no pot entregar-se als braços de Sánchez.

Deia un dels polítics més cínics d’Europa, l’italià Giulio Andreotti que el poder desgasta, però que encara desgasta més l’oposició. Sánchez té ara la potestat governativa per aconseguir que el PSOE faci pinya al seu voltant i per exhibir a tall de campanya electoral el que podria fer si tingués una majoria que ara no té. Si l’oposició no s’erigeix en alternativa, el Franskenstein no serà al banc blau