EDITORIAL

Presoners de Puigdemont

Les arts més velles de la política partidista clàssica es van utilitzar per diluir el PDECat en la Crida

1
Es llegeix en minuts
Presoners de Puigdemont

El més espectacular que ha passat aquest cap de setmana en el conclave del PDECat no és el més transcendent. L’expresident Carles Puigdemont ha defenestrat a la fins dissabte coordinadora general de la formació postconvergent, Marta Pascal, d’una manera tan fulminant com despietada i ha deixat l’organització dividida en gairebé dues meitats. Es tractava d’ajustar vells comptes pendents, especialment les gestions de Pascal en les setmanes posteriors a l’1-O per intentar forçar eleccions en lloc de la proclamació simbòlica que es va fer de la república i la decisió de recolzar la moció de censura de Pedro Sánchez. Puigdemont s’ha venjat no només de qui proposava decisions diferents sinó de qui es va atrevir a portar-li la contrària. Una cosa de la qual els associats del PDECat han de prendre bona nota per al futur. Per fer caure Pascal, Puigdemont es va aliar amb els seus incondicionals com Albert Batet, però també amb els representants de les velles famílies com Josep Rull, Jordi Turull, Quim Forn o Mercè Homs en unes negociacions telefòniques amb caires surrealistes utilitzant el pes moral dels presos i els encausats per fer xantatge a les bases del partit que en part es van revelar contra l’acumulació de càrrecs.

El més curiós i el més transcendent alhora és que les arts més velles de la política partidista clàssica es van utilitzar en aquesta assemblea per diluir al PDECat–hereu de l’antiga Convergència– en l’anomenadaCrida Nacional per la República, una organització que vol capitalitzar el dolor de les conseqüències dels fets del mes d’octubre passat per assegurar-se el control del poder en la Generalitat –un organisme autonòmic– i en els ajuntaments–ens estatals–. Una part de les bases del PDECat confien en el simbolisme de Puigdemont per tornar a guanyar la partida en el camp independentista com ja van fer el 21-D. Per a això, en la ponència política s’aposta per la “independència com més aviat millor” i, en l’estratègica, per la integració en aquesta Crida, una negociació que curiosament no estarà només en mans de la nova direcció del partit sinó d’una comissió formada pels processats. Pocs exemples de cabdillisme com aquest podríem trobar a l’Europa democràtica. De manera que, amb el PDECat presoner de Puigdemont, la majoria de Pedro Sánchez en el Congrés és avui una mica més feble.