Anar al contingut

MIRADOR

L'etern retorn

PIERRE-PHILIPPE MARCOU

L'etern retorn

Cristina Pardo

Sánchez és al Govern poc més d'un mes i ja li ha donat temps a dir i a desdir-se en diversos assumptes

Els polítics que diuen una cosa i després en fan una altra (és a dir, gairebé tots), em provoquen molta indignació. Quan utilitzen com a excusa la crisi econòmica, com van fer Zapatero Rajoy, tinc tendència a dubtar. Però fora d’això, fins i tot de vegades allà per prometre el que no saben si podran complir, em sembla una actitud tremendament vergonyosa i molt nociva per a la distància cada vegada més gran que separa els electors dels seus dirigents.

L’últim exemple l’ha protagonitzat Pedro Sánchez amb la llista de persones que es van acollir a l’amnistia fiscal del Govern del PP (perquè va ser una amnistia, tot i que durant anys ens van dir que no). Quan estava a l’oposició, tal com ens han recordat aquests dies des de ‘Maldita hemeroteca’, el líder del PSOE va dir coses com ara “aquesta llista d’amnistiats fiscals és la llista de Rajoy. I el senyor Rajoy ens ha d’explicar al Congrés dels Diputats per què continua protegint i amagant aquests grans defraudadors”. I afegia: "Mirant a la càmera, li dic al senyor Rajoy, publiqui vostè la llista d’amnistiats fiscals perquè mereixem saber la veritat”.

I va seguir Sánchez, en diferents ocasions, demanant que es donés a conèixer “la llista de la vergonya”, perquè només així hi hauria regeneració política en aquest país. Fins a deu declaracions en aquesta direcció va fer Sánchez. Crec que la més contundent va ser aquesta: “Us dic que si no publiquen ells els noms i cognoms dels amnistiats, ho farem nosaltres quan arribem al Govern”. Doncs bé, Sánchez ja és a la Moncloa. ¿I què farà? El contrari del que va dir. ¿Amb quin argument? Amb el mateix que llavors van utilitzar Montoro i Rajoy, que no és possible publicar la llista de defraudadors per la Llei de Protecció de Dades. ¿Per què el PSOE no va considerar admissible l’actitud del Ministre d’Hisenda llavors i ara ells fan el mateix? Coses que passen i que ens hem d’empassar. ¿Per què a Espanya s’utilitzen tots els temes com a arma llancívola per haver-se-la de guardar al sarró després? 

Sánchez és al Govern poc més d’un mes i ja li ha donat temps a dir i a desdir-se en diversos assumptes. El de l’amnistia fiscal és potser el més flagrant, però també se’ns va anunciar a so de bombo i platerets l’exhumació de les restes de Franco “amb caràcter immediat” i ara resulta que no està clar si és viable. I què cal dir del sistema d’elecció del President de RTVE... Quin espectacle més grotesc. Després volen, amb raó, que no diguem que tots els polítics són iguals.

Les generalitzacions no són bones, tot i que Sánchez va camí de superar Rajoy també en raquitisme a l’hora de comparèixer públicament en roda de premsa. És gairebé sempre prometre fins a posar (el vot a la butxaca) i una vegada posat, a prendre pel sac el que s’ha promès. Vull creure que, efectivament, tots els polítics no són el mateix. És molt nociu per a la salut democràtica d’un país acabar pensant així. Però estarem d’acord que, de vegades, ho semblen.