L'11 del 18

En aquests últims anys hem fet de tot. Hem passejat pelpasseig de Gràcia i per la Meridiana, hem desplegat un punter que assenyalava una fita, hem desplegat una espècie d’ou ferrat que ja no recordo que assenyalava, ens hem ajuntat tots des de la frontera de França fins a Alcanar, en una llarguíssima cadena humana, ens hem convertit en una bandera (també humana) i ens hem posat samarretes de color groc i de no sé quants colors més, folgades o cenyides. Els últims 11 de Setembre, més o menys intensos, més o menys reivindicatius, sempre han tingut –no ens enganyem– un cert aire de 'kermesse', a mig camí de la celebració laica i de la festa popular. Els restaurants i els bars de les zones on es congregava la multitud es congratulaven, perquè una cosa és manifestar-se i una altra és menjar o fer una cervesa després de la lluita.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Aquest any, les circumstàncies que tots sabem (i el sotrac de l’1 d’octubre i el 155 i els presos polítics) provocaran un 11 diferent. ¿Com? No ho sé, però serà diferent. El que es manté igual, no obstant, és l’obsessió dels organitzadors pel vestuari  i la simbologiavestuari  simbologia. La samarreta oficial, de tons roses amb to vermellós, serà del color de les brides que tancaven les urnes del referèndum, un homenatge "a la transparència", amb un dibuix del Pedraforca al pit, un homenatge "a l’esforç col·lectiu per assolir el cim i plantar la bandera de la república".

I mira que era difícil superar-se.