MIRADOR
El diàleg, sense veritat, serà un malentès
Difícilment es recuperarà la mínima lleialtat política al Parlament i a Madrid
zentauroepp44222095 spain s prime minister pedro sanchez greets pro independence180709114736 /
L’escena de la Moncloa suposa una petita dosi d’oxigen per a una crisi política real de doble escenari, entre el Govern de la Generalitat i l’Estat espanyol, i entre catalans i catalans. La recuperació de la normalitat institucional no és cap solució, és un factor imprescindible per posar-se a treballar en el fons del problema. Hi ha un altre factor ineludible previ a poder pensar en un diàleg real, la recuperació de la confiança mútua, malmesa per un cúmul de mentides, joc brut i incògnites. I després hi ha l’espasa de Dàmocles del procés judicial, un condicionant dels temps de qualsevol iniciativa.
L’experiència viscuda exigiria una 'comissió de la veritat’ que permetés la creació d’un relat complet i compartit per fixar on som, analitzar els errors, dissipar mentides i revelar veritats. Sense veritat, estem condemnats a un malentès crònic, tot i que, no ens enganyem, el sumari d’aquesta comissió seria difícil de consensuar.
Intentem una aproximació. ¿Per què el Govern català del 2010 no va instar a una consulta per rebutjar l’Estatut desfigurat? ¿Quin va ser l’interès que va induir el Govern deRajoy a no intervenir políticament l’endemà del ple de la desobediència del setembre i optar per la via judicial? ¿Com s’explica que el Congrés no hagi investigat les agressions policials de l’1-O? ¿Qui va donar l’ordre d’intervenir aquell dia, fins i tot sabent que la convocatòria havia sigut desnaturalitzada per la Generalitat amb la proclamació del cens universal?
¿Qui va aconsellar al Rei el fons i la forma de la seva intervenció? ¿Va existir negociació per frenar el 155 amb la convocatòria d’eleccions? ¿Per què el fiscal va introduir el delicte de rebel·lió just quan la Generalitat estava dubtant sobre què fer? ¿Com s’explica quin Puigdemont no proclamés cap república el 27-O i digués el contrari? ¿Per quin motiu els partits independentistes no van cridar a la desobediència al 155 i van acceptar participar en els comicis convocats sota la intervenció? ¿Per què el ministeri fiscal no ha sol·licitat la llibertat condicional dels processats per rebel·lió?
El procés és un cúmul de sospites. Així, difícilment es recuperarà la mínima lleialtat política al Parlament i a Madrid per afrontar un conflicte del qual, probablement, Sánchez i Torra serien incapaços de consensuar públicament una formulació satisfactòria per temor de les rereguardes més integristes.
La trobada de dilluns a la Moncloa va estar bé perquè hi ha ganes de ser optimista. No obstant, a ningú se li escaparà que sobre el fons de la qüestió, són als antípodes; sobre la recuperació de l’autogovern i les seves comissions hi ha acord, però hi donen un valor molt diferent. Fins i tot trontolla l’esperança que serveixi, com a mínim, per posar el comptador de la confusió a zero. Allà on Sánchez veu un impossible constitucional en el dret a l’autodeterminació, Torra va dir que hi veu l’única sortida, però a desenvolupar en les pròximes reunions.
