Lanzmann

El 1994, a ‘Le Monde’, Claude Lanzmann va escriure una crítica ferotge contra ‘La llista de Schindler’, de Spielberg. Considerava que “la ficció és una transgressió” i que “realment existeix una prohibició de la representació”. L’Holocaust no es pot ensenyar, i menys si es tracta de provocar llàgrimes que no són sinó “una manera de disfrutar, una catarsi”. També abominava‘La vida és bella’ i totes les pel·lícules que pretenien, sota una capa narrativa, mostrar el que és, per definició moral, opac i fosc. Qualsevol acostament fictici a l’horror nazi (o a altres abominacions) és un sacrilegi. Això pensava Lanzmann, que només va salvar ‘El fill de Saül’, perquè, de fet, no ensenyava sinó que deixava que intuíssim l’horror.

Ell, que va ser polèmic, exagerat i altiu, va posar sobre la taula un dels dilemes, ètics i estètics, més interessants del segle XX. ¿Com es pot observar l’Holocaust sense entrar a les cambres de gas, que és el lloc d’on ningú va sortir per poder explicar-ho, el lloc on no es va filmar res? A ‘Shoah’, el seu impressionant al·legat de més de deu hores, no hi ha ficció sinó la paraula dels supervivents, els carcellers, els indiferents, els cecs, els botxins. La paraula i la neu que cau sobre Auschwitz. En aquest cop de puny (encara ho és: el més contundent: frases sense accents) no es construeix una història sinó “alguna cosa més poderós que tot això”.