Engrandir la gran Barcelona

Barcelona és més, molt més, que la capital de Catalunya. Qui no parteixi d’aquest plantejament, qui no comparteixi la formidable ambició d’aquesta ciutat, no mereix ocupar-ne l’alcaldia.

Catalunya és un sistema de vagons propulsat per una locomotora que es diu Barcelona. Sense una ciutat amb projecció global, Catalunya seria una espècie de Provença, més industriosa però igualment provinciana. El català, un idioma arraconat que lluita per sobreviure, com a València. El secret dels catalans, la joia, l’obra magna, la plataforma de llançament, és Barcelona.

N’hi ha prou amb comparar la mida de Barcelona amb la de les capitals de les regions o països de població similar o més elevada. Estocolm, Amsterdam, Glasgow, Copenhaguen, Munic, Viena... Polònia té gairebé 40 milions d’habitants i l’àrea de Varsòvia està menys poblada i és menys potent que la de Barcelona. La regió metropolitana de Lisboa acumula la quarta part dels 10 milions d’habitants de Portugal. Més del 60% de catalans viuen en la gran Barcelona. A la resta de Catalunya, només hi viuen 2,7 dels 7,5 milions de catalans.

Una administració còmplice

Això no és tot. Barcelona està molt ben considerada com a ciutat creativa i centre d’operacions d’empreses tecnològiques. Barcelona compta amb una evident idiosincràsia pròpia. No és només el clima i la situació, sinó una personalitat que la fa simpàtica i atractiva. En bona mesura perquè, en un estrany maridatge de seny i rauxa, s’ha construït a contracorrent dels avantatges que suposa per a moltes ciutats competidores ser capital d’un Estat.

En un món urbà on els intangibles compten cada vegada més, hi ha més demanda que oferta de Barcelona. Ben administrat, el potencial de Barcelona és incalculable. Sense afavorir-lo des dels poders públics, avança per inèrcia. Però sense un impuls continuat, arriba un moment en què la inèrcia minva. Tres anys d’inèrcia es poden suportar. L’estampida de l’últim trimestre de l’any passat s’ha superat ràpidament i potser fins i tot afavoreix la imatge de ciutat rebel sense efectes negatius. Ara, Barcelona necessita una administració còmplice, no autista o amb prioritats ideològiques genèriques.

S’apropen unes eleccions municipals que seran clau. Barcelona és el gran actiu dels catalans, de tots els catalans. No d’una part. Si s’acaben imposant els intents de convertir-la en l’alfil del procés o de l’antiprocés, si se subordina a qualsevol idea que no sigui compartida, si l’ajuntament es converteix en un nou camp de batalla de l’independentisme o l’antiindependentisme, la ciutat declinarà. Aquí rau el principal perill. Si hi hagués alguna cosa per guanyar, encara, però està clar que les municipals no desempataran entre els independentistes i els que no ho són.

Pitjor encara, una candidatura única o agrupada de l’independentisme desviaria l’atenció ciutadana cap a un objectiu de país, no de ciutat. Un objectiu que, en comptes d’apropar-se, per molt que la llista guanyés l’alcaldia, continuaria alimentant i ampliant el territori de les suspicàcies i la confrontació en comptes d’unir esforços i aglutinar. Per si fos poc, una plataforma d’aquest tipus potenciaria el vot dual, a favor i en contra de la independència, amb el consegüent perill de tornar a donar ales a Ciutadans, que se les ha vist bastant retallades gràcies al gir de la política espanyola, propiciat unànimement per tots els diputats independentistes, tinguem-ho sempre present.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

A Barcelona li falta un programa elaborat i pensat en funció de Barcelona. De la ciutat estricta, de l’àrea metropolitana i de la gran conurbació. Qui sigui capaç de presentar-lo, d’explicar-lo, de convèncer, s’emportarà un bon plus de vots. Si ningú no ho aconsegueix, la majoria de ciutadans votaran segons les seves referències polítiques habituals i continuarem amb un consistori feble i dividit i un alcalde o alcaldessa més preocupat per la seva supervivència que per governar la ciutat.

La principal assignatura pendent de Barcelona consisteix a reforçar l’àrea metropolitana i articular millor la gran conurbació dels 4,7 milions d’habitants al seu interior i amb tot Catalunya. Això no es pot fer sense un consens i un lideratge excepcionals. Contraposar Barcelona i Catalunya ha sigut sempre una absurda temptació, tan perniciosa com contraposar la Barcelona estricta amb els municipis de la seva àrea. Al contrari, s’ha d’estendre i compartir, des de la generositat del 'cap i casal', la identitat i el sentiment de pertinença a aquesta gran Barcelona. Tant en l’eix transversal de les opcions polítiques com en el territorial.