Anar al contingut

TRIBUNA

Borrell i l'enfrontament civil

Borrell i l'enfrontament civil

Joaquim Coll

Un enfrontament civil no significa una guerra, però sí una situació de greus desordres i aldarulls violents

El nou ministre d’Exteriors, Josep Borrell, en l’entrevista que li va fer Ana Pastor a La Sexta va afirmar que “Catalunya està a punt d’un enfrontament civil”. No és la primera vegada que des de les files socialistes s’alerta d’aquest risc. Miquel Iceta ha insistit en la urgència de combatre els brots d’intolerància, principalment protagonitzats pels CDR i altres grups pròxims a la CUP, i en la idea que si el separatisme insisteix en la via insurreccional, es pot arribar a l’enfrontament civil.

¿És exagerat parlar en aquests termes? En absolut. El que és irresponsable és negar-ho, com ha fet el president Quim Torra. Alertar que una cosa pot succeir no significa desitjar-la, és clar. Vam estar a prop d’un escenari molt pitjor l’octubre passat, tot i que afortunadament el Govern Puigdemont no va intentar materialitzar la proclamada república catalana. No obstant això, la corresponsal de 'Le Monde', Sandrine Morel, ha explicat (En el huracán catalán, 2018) que hi havia un pla pactat entre els polítics independentistes i l’ANC per “resistir” l’aplicació del 155 amb “un cos d’elit” format per 200 mossos armats i “una reserva d’entre 2.000 i 3.000 més” al costat d’una massa disposada a tot de 30.000 persones.

Fracàs de la unilateralitat

Que hàgim passat aquell moment tan perillós no significa que visquem en una situació de normalitat democràtica, bàsicament perquè el separatisme no es resigna davant del fracàs de la unilateralitat. I després de la frustració, arriba la ràbia, que ara s’alimenta de molta emocionalitat amb l’assumpte dels presos. Un enfrontament civil no significa una guerra, com va matisar Borrell en l’entrevista, però sí una situació de greus desordres i aldarulls violents. Sense que aquest sigui l’escenari actual, assistim a una successió de fets inquietants que no es poden banalitzar. Es registren atacs periòdics a les seus dels partits constitucionalistes, s’assenyala el domicili de regidors d’aquestes forces, s’assetja algunes vegades els seus militants, o s’imposen a l’espai públic i a les institucions creus i llaços grocs i pancartes sobre els “presos polítics”, que trenquen un principi bàsic en democràcia: la neutralitat d’allò que és de tots.

En paral·lel, hi ha escarnis a les universitats contra les activitats de SCC, tant a la UAB com a la UB, i és particularment vergonyós que s’hagi sabotejat la celebració d’un acte sobre Cervantes davant de la presència d’un dels experts mundials més importants, Jean Canavaggio. El més greu és que als dos centres universitaris l’actitud dels rectors, Margarita Arboix i Joan Elias, va ser una equidistància canalla, una actitud de permissivitat amb els violents que exemplifica fins a quin punt la societat catalana està malalta de nacionalisme. Finalment, per primera vegada en democràcia s’ha prohibit a un partit, Ciutadans, que és la primera força al Parlament, celebrar un acte al carrer. Ha succeït a Vic i suposa un atemptat gravíssim contra les llibertats fonamentals.  Un altre reflex d’una actitud totalitària que es va normalitzant.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Com explica la citada periodista francesa, el problema és que l’independentisme s’ha convençut que la seva causa és la veritable i que encarna una lluita “del bé contra el mal”. La conseqüència és el discurs de l’odi envers Espanya. Per això és recurrent l’ús de termes amb què es pretén justificar qualsevol cosa, com “forces d’ocupació”, “franquisme” i “feixisme”. Fins i tot quan polítics menys radicals com el diputat d’ERC Joan Tardà critiquen públicament els excessos dels fanàtics, ho argumenten no per una qüestió de principis, sinó perquè amb aquestes actituds l’independentisme perd atractiu. Un argument molt perillós perquè si fos al revés podria portar-los a justificar actuacions que segur que no estan en l’ànim dels que raonen així.

Avui urgeix exigir als responsables de la seguretat pública, els Mossos, que no es permeti l’actuació dels intolerants, dels que es creuen els amos del carrer i pretenen coaccionar la llibertat dels altres. L’única manera d’evitar l’enfrontament civil és respectar a tot arreu les regles de la democràcia liberal. Finalment, a nivell polític la solució no passa sol per un diàleg entre el Govern de Pedro Sánchez i el de Torra, del qual avui no es pot esperar gran cosa, sinó per acceptar com a premissa bàsica que aquest és un conflicte entre catalans i que qualsevol proposta que es formuli ha de partir d’un consens molt ampli al Parlament.

0 Comentaris
cargando