El fracàs dels unilateralismes

Elfinal abruptede la trajectòria política deRajoyredefineix el camp de joc de la política espanyola. Sanciona el fracàs de les polítiques unilateralistes, frena el greu procés de degradació de la cultura política espanyola i introdueix alguna cosa de racionalitat en el conflicte democràtic entre els poders d’Estat i la sobirania catalana. També liquida l’escàndol d’un partit en el poder corcat per la corrupció.

Al llarg de l’últim mig any l’independentisme ha tingut l’oportunitat de fer una valoració crítica de les conseqüències de l’estratègia unilateral, però la trompada de Rajoy també ha de llegir-se com el fracàs de la ruptura unilateral del pacte constitucional. Ruptura que va començar amb la recollida de firmes contra l’Estatut votat pels catalans, va continuar amb la vulneració forçada del funcionament del Tribunal Constitucional, i va culminar amb la sentència del 2010. Quan el nacionalisme espanyol va optar per desnaturalitzar l’Estatut del 2006 va cometre l’error de menysprear la força i la capacitat de resposta del catalanisme. Avui ja en són conscients. ¿Qui parla encara de suflé? Però l’independentisme també va menysprear la força dels poders de l’Estat. El resultat ha estat un empat momentani, però la partida és ben viva.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Anunciant la moció, Sánchez prenia la iniciativa a l’escenari polític espanyol. Encara sense guanyar-la. Per guanyar-la necessitava el suport de Podem i el posicionament ràpid d’ERC. I els líders d’ERC van actuar amb intel·ligència definint-se a favor sense demanar contrapartides. Amb això, ajudaven a decantar-se al PDECat i feien gairebé inevitable el sí del PNB. Com era previsible, PP i Cs han volgut desautoritzar el govern del PSOE caracteritzant-lo de Frankenstein, però no poden dissimular el seu atordiment: la bicicleta només es podia mantenir dreta pedalant. El principal perjudicat del canvi de guió ha estat Rivera que, embriagat d’excitació, es va precipitar donant per acabada la legislatura. Fa uns anys Josep Oliu demanava un Podem de dretes, però aquest 2018 Ana Botín demanava seduir Catalunya. Resulta que el veritable govern Frankenstein era el que hauria pogut liderar Rivera. Avui l’Íbex-35 i el Directori europeu respiren més alleujats.

¿Que es pot esperar del sanchisme? Sánchez ha fet un govern per erosionar Cs i Podem. Segurament, podrà esgotar la legislatura. Mentrestant, el PP estarà entretingut en el seu calvari judicial pels casos de corrupció. Finalment, rebaixar la tensió amb la Generalitat limitarà el combustible per a la política incendiària de Cs... Hi podria haver sanchisme per a sis anys, però molt difícilment Sánchez tindrà la convicció o la força per formular una proposta que reconegui la realitat nacional catalana. Sigui com sigui, ara sabem que la sortida al conflicte només pot venir del diàleg i la negociació. El què, el com i el quan dependrà de la intel·ligència i del marge de maniobra d’uns i d’altres.