Confessió d'un fumador de pipa

Ho diré d’entrada, per evitar equívocs: és aconsellable no fumar. S’eviten possibilitats de càncer i problemes respiratoris. Dit això, he de concretar que jo fumo en pipa des de fa uns 70 anys. Quan jo en devia de tenir una vintena. Ara en faré 92.

No m’he empassat mai deliberadament el fum, però de vegades, com que som vells amics, deixo que es passegi un instant per la boca.

Naturalment, és un hàbit que condiciona, com tot els hàbits, aconsellables o no. A l’hivern, jo ajudo les senyores a posar-se l’abric. També tinc la tendència a interrompre una persona que parla abusivament i no deixa parlar els altres.

La pipa té una llarguíssima història. Joan Amades en va donar molta informació. Sembla que els pobles amerindis van introduir els europeus el costum de fumar. El fet de fumar era, per ells, una cerimònia religiosa, perquè creien que el fum arribava fins al seu cel i això agradava a la divinitat.

S’han trobat moltes pipes religioses a les excavacions d’Empúries i de Tossa de Mar. A Europa es fumava molts segles abans del descobriment d’Amèrica.

Hi havia pipes de ferro, que no devien tenir un tacte gaire agradable si anaven als llavis. Però la gent adinerada d’altres temps va valorar el fet de fumar com un detall de fantasia, una mostra de luxe i riquesa.

Notícies relacionades

El tabac mata més de 24 persones al dia a Catalunya

Sanitat desaconsella els cigarrets electrònics

Avui no podem veure una pipa com un objecte refinat. Confesso que jo soc poc respectuós amb les meves pipes. Diria que són unes modestes col·laboradores del meu treball diari. El temps ho canvia tot. Recordo una pel·lícula en què Clark Gable fumava un cigarret amb una afectada elegància.

I més aquí, en el temps de la Nova Cançó, jo cantava: "jo fumo amb pipa i faig com si res". Potser ara la censura dels costums em prohibiria la cançó.